Ningú...

22 de juny de 2015

Sona el telèfon, i entre la foscor, la confusió de les cinc de la matinada i la ressaca que encara li dura només encerta a llençar-lo a terra. Ara ja no tornarà a sonar. 

Intenta alçar-se per beure aigua, o ginebra, el que tinga més prop. S'aixeca amb cura, perquè el cap encara li fa voltes, i els seus peus van deixant-se caure entre roba bruta, el telèfon trencat i les restes de menjar que va deixar anit per terra. Fa l'últim glop a la botella de licor que ha trobat, entre el pintallavis i un got mig trencat.

Obri l'aixeta de la dutxa i es deixa caure dins, sense preocupar-li massa la gelor de l'aigua. Es desperta a poc a poc, mentre deixa que l'aigua li esborre les últimes restes de maquillatge d'anit. Va aclarint-se el sabó a mesura que ho fan les idees. Encara no arriba a comprendre com ha arribat fins allà. Encara busca un perquè. Encara busca un culpable. Encara intenta esbrinar si són les circumstàncies les què l'han portat fins allà, o si hagués arribat igual, malgrat les circumstàncies.

I entre la foscor que acompanya la soledat i l'olor a cigarret que encara impregna la casa, surt de la dutxa i camina fins la cuina, deixat un camí d'aigua per allà per on passa. S'encén l'últim cigarret i  obri una nova botella de whisky.

Li agradaria que un dia la mirares als ulls i arribares a veure la foscor que hi ha darrere. Perquè només els ulls delaten l'ànima, que s'amaga entre somriures forçats i salutacions fingides.

Li agradaria que un dia tirares pedres a la seua finestra, i fugir en mig de la nit. 

I entre l'última calada i el segon glop de whisky del que serà un dia com l'anterior, pensa que això no passarà.

Perquè, a dia de hui...

...ningú no mira als ulls a ningú.


1 comentario:

pons007 dijo...

I menys a l'estiu que tothom porta ulleres de sol...