Feliç any nou...

31 d'agost de 2015

Una estranya sensació s'apodera de mi cada víspera de l'1 de setembre. Perquè al carrers tallats i la metxa a punt per a les festes es suma la incertesa del nou curs que comença. Moltes vegades he dit que per als i les mestres l'any nou no comença l'1 de gener, sinó l'1 de setembre. I així ens veiem cada 31 d'agost, fent balanç de l'any que s'acaba i projectant els propòsits del nou any que comença.

Jo personalment tinc els meus rituals. Faig neteja del pis, plene la nevera, pose el "cobertor" al llit, (costum que crec que he heratat de quan la mare posava els "cobertors" nets als nostres llits perquè arribaven festes). Any rere any trec punta als meus llapis, prove que els meus bolígrafs escriuen tots, prepare la meua agenda escolar doblant el primer full de setembre, revise que tinc una ampolla d'aigua per portar al dia següent i que el meu despertador té les piles funcionant i la maneta de l'alarma a l'hora que cal.

A les manies purament físiques acompanya el balanç de l'any que acaba. Un any desastrós en quasi tots els sentits, però que ha servit per fer neteja, com cada transició que passem. I jo, que sembla que visc empalmant transicions, em veig a mi mateixa vencent la batalla que més m'ha costat guanyar des de fa 6 anys.

Perquè saber què es vol és important.

Decidir el que no, també. 

Feliç any nou a tots/es els i les mestres.

Qüestions...

29 d'agost de 2015

Primera qüestió (afirmació): el currículum, quin mal invent. Per a les relacions personals, dic. 

Jo he decidit que vaig a inventar-me una nova vida. Un nom diferent, una altra professió i un passat que res tinga a vore amb el meu. Eva, lesbiana i veterinària. Així i tot, segur que vindrà el gallito de turno a dir que sóc lesbiana perquè no he provat una bona tranca. D'eixos sempre n'hi ha.

Segona qüestió (esta sí): quin problema teniu els homes amb el currículum? 

Un dia, un tio em va "suggerir" que deixara d'estudiar (els meus segons estudis), perquè no li agradaven les dones intel·ligents. No em consideraré jo una "lumbreras", però, quina classe d'inseguretat teniu pel fet que una dona tinga estudis, feina i independència econòmica? En quina classe de caverna vos heu criat? Després teniu el twitter ple de reivindicacions feministes, a favor de l'avortament, el dret de les dones a decidir sobre el seu cos i per la igualtat salarial en l'empresa privada. Això sí, de portes cap a fora. En l'àmbit privat, la dona millor ben inculta i domesticada. No siga cosa que pense per ella mateixa i decidisca que no som suficients per a ella.

Tercera qüestió (afirmació, novament): dir que no. També és una opció per a les dones.

Durant anys i anys ens han fet creure que som la metitat d'algú. Doncs vos diré una cosa: no som la meitat de res. No estem esperant que ens rescaten, per moltes males experiències que hagem pogut tenir anteriorment. I ja poden venir amb cavall i escut, que dir que no, també és una opció. 

No per venir a salvar-nos significa que voldrem ser salvades.




Cochinilla...

27 d'agost de 2015

Algunas especies de cochinilla tienen la capacidad de enrollarse sobre sí mismas, formando una bola cuando se sienten amenazadas, o si su espacio es muy pequeño. Su exoesqueleto presenta una forma de acordeón que les facilita este enrollamiento. Suelen hallarse en lugares oscuros y húmedos debido a que necesitan estar en contacto con una superfície húmeda para poder respirar.

(Wikipedia)

Me falta una verdad...

26 d'agost de 2015

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

No hi ha més sord que qui no vol escoltar. I entre tu i jo, com deia Kiko Veneno, "un muro de metacrilato", a través el qual ens veiem i no ens escoltem. I així passe els dies, preguntant-me si algun dia existirà un esquerda per on filtrarà la nostra veu. 

Mire el sostre, conte les deu bigues. Em pose panxa en avall i escric una frase més. Respire i torne a contar les bigues.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."

La soledat és confusa, va i ve per les nostres vides, portant i enduent-se gent sense saber si algun dia ens tornarem a trobar. I ací, entre biga i biga, pense (potser per cinquena vegada ja) que no es pot compatir la vida amb ningú que no la vol compartir.

"...me falta una verdad, me sobran cien excusas..."



Creppes i nutella...

25 d'agost de 2015

Dormia plàcidament, mig despullada i mig tapada. Abraçava el coixí que fa deu minuts havies deixat lliure per començar el teu dia. Li agradava abraçar el teu coixí perquè acabava impregnat del teu olor. Olor que a poc a poc va anar mesclant-se amb els creppes que preparaves a la cuina, abans d'anar a la feina. Perquè tingues un dia dolç, li vas dir a l'orella abans d'anar-te'n. 

A les nou hores tornaves, amb el cap unflat dels clients i la boca plena de paraules negres conseqüència d'un dia llarg. I ella et mirava amb les celles alçades, preguntant-se el temps que tardaries en agafar-la en braços i portar-la al llit. Per oblidar el dia, tal volta. Cada matí cuinaves creppes, cada matí desitjaves un dia dolç, i cada nit ella desitjava que et menjares l'últim creppe que havia quedat damunt del seu melic. 

Els detalls més subtils poden determinar-ho tot. I allà, en el mateix llit que l'estimaves i no l'estimaves, reposa el dubte de si es poden tenir creppes cada matí, i nutella al seu melic, cada nit.


"...por el bulevar de los sueños rotos... 

                                                                                                       ...moja una lágrima antiguas fotos..."

Distàncies...

24 d'agost de 2015

Bastava que reposares la mà a la meua cama. Potser que feres moure el dit índex amunt i avall des del meu genoll al meu maluc. Després, podries abraçar-me des de darrere, per murmurar-me a cau d'orella que tot aniria bé.

En lloc d'això vam decidir posar un mar de distància entre els dos. I és que sovint la distància més curta entre dos punts no és la línia recta.

De vegades les distàncies més curtes són les més difícils de transitar.


Lleixiu i llima...

11 d'agost de 2015

O tu o jo, em deies, apostant les meus forces a l'últim pols que disputaríem. I així és com em vaig prometre que la meua dignitat (i la meua salut) estarien per damunt de qualsevol pols que a partir d'aquell moment ens jugaríem. Vas tancar la porta, per tornar als deu minuts i exigir respostes. El que no sabies era que jo ja havia canviat el forrellat. Perquè com et vaig dir, allò no era forma d'estimar.

Els dejà-vu són una traïció. Perquè ara, a dia de hui, no sé distingir entre una excusa i una conseqüència. I cada vegada que una porta es tanca em pregunte si no serà la meua vida un dubte constant, que m'evita estimar sense condicions. 

Imagine que és difícil estimar-se sense condicions. Perquè no som més que la conseqüència de les nostres experiències anteriors. I jo, a cada pas que fem, em veig allà en aquell corredor amb olor a lleixiu i llima, intentant esbrinar on està la línia que separa l'estima de la dignitat.