Lleixiu i llima...

11 d'agost de 2015

O tu o jo, em deies, apostant les meus forces a l'últim pols que disputaríem. I així és com em vaig prometre que la meua dignitat (i la meua salut) estarien per damunt de qualsevol pols que a partir d'aquell moment ens jugaríem. Vas tancar la porta, per tornar als deu minuts i exigir respostes. El que no sabies era que jo ja havia canviat el forrellat. Perquè com et vaig dir, allò no era forma d'estimar.

Els dejà-vu són una traïció. Perquè ara, a dia de hui, no sé distingir entre una excusa i una conseqüència. I cada vegada que una porta es tanca em pregunte si no serà la meua vida un dubte constant, que m'evita estimar sense condicions. 

Imagine que és difícil estimar-se sense condicions. Perquè no som més que la conseqüència de les nostres experiències anteriors. I jo, a cada pas que fem, em veig allà en aquell corredor amb olor a lleixiu i llima, intentant esbrinar on està la línia que separa l'estima de la dignitat.



No hay comentarios: