Impassible...

20 de setembre de 2015

Impassible és el vent, que bufa amb força sense tenir en compte la dignitat de la senyora que acaba d'eixir de la perruqueria.

Impassible és el temps, que deixa al descobert l'experiència, a mode d'arrugues i cabells canosos.

Impassible es l'enveja, que treu el pitjor de cada persona a través de comentaris malintencionats i actes deshonrats.

Impassible és, com un gran huracà que arranca totes les meues entranyes, qui no em posa una mà al muscle quan plore. Qui es limita a mirar com les llàgrimes cauen per les meues galtes. Qui m'ofereix silenci quan el que necessite són paraules.

Impassible és, l'esquerda que s'ha obert dins meu, per on a poc a poc filtra el teu silenci i la imatge dels teus ulls reflexats en les meues llàgrimes.

Impassible és la veritat, que cau com un pes mort a sobre dels meus muscles. Veritat que només el meu passat i jo coneixem. Veritat que marca la línia que no s'ha de creuar.

Perquè una vegada s'ha creuat, no és possible descreuar-la.

2 comentarios:

pons007 dijo...

Impassible, impassible, impassible. No et passa a vegades que quan repeteixes molt una paraula acaba perdent el seu significat?

Sole dijo...

Moltes vegades. I no per dir més una paraula esta cala més fons.