Sabes...?

29 de novembre de 2015

- Sabes por qué me gusta? 
- Por qué?
- Porque su vida no empieza y acaba conmigo.


Te equivocaste al pensar que mi felicidad eras tú. 
Mi felicidad va más allá de cualquier persona o trabajo. 
Mi felicidad es algo a largo plazo.

Reconciliació...

26 de novembre de 2015

Fa dies que em veig a mi mateixa, viatjant a ritme de Bob Dylan, camí d'una València que ja no trobe a faltar. És curiós com els cicles tanquen vides i ciutats. Allà anava jo, fa una vida, en aquell tren en el qual pujava cada diumenge, per arribar ja de nit, a una València només habitada pels estudiants carregats de maletes i fiambreres per a tota la setmana.

Vaig viure vint anys a Castalla... I després: tres a València, un a Ayora, un altre a València, dos a Sant Joan, un més a València i dos més a Sant Joan. Proporcionalment, he viscut més temps a Castalla que a qualsevol altre lloc. Però és difícil sentir-se a casa quan s'han passat els últims deu anys, aquells en els quals més et canvia la vida, de mudança en mudança, amb la vida en caixes. Deu anys. Set mudances. Això sí, cada mudança s'aprofita per fer neteja. D'objectes que ja no ens fan falta. De persones que se'n van amb el cicle que es tanca. 

Una mestra, la qual va morir fa poc, em va dir fa temps que al final tots acabem al poble. Que cal eixir, viure fora, exprimir els anys de la nostra joventut fora del poble, abans que la vida es complique. I jo, que no sabia que estava en eixos anys, i vivint a Sant Joan, li vaig dir que em costava imaginar-me al poble. Que feia temps que no era ma casa.

Hui, amb el cap ja fora de Sant Joan, i sabent que en juny fare caixes, trobe que no hi ha res que em recomforte més que l'olor del poble. La panadera que saluda, la del supermercat que et fia perquè et coneix, la de la copisteria que et pregunta per la vida, la gelatera que fa repàs a la teua vestimenta, comprar el cuponet de la once a Manolo, pujar al carrer bovians a visitar les amistats properes, baixar al bar per començar sent-ne dos i acabar sent-se deu, els xiquets que juguen al carrer mentre les mares xarren dels qui s'han separat, mort o casat, eixir a la fresca en estiu, acostar-se a l'estufa de llenya en hivern, el nas gelat i els calcetins per dormir.

Potser el dia de reconciliar-se amb el poble ha arribat més pronte del que em pensava.

És curiós com de vegades ens llancem al món creent que trobarem el que busquem en qualsevol lloc remot, i resulta que tot això que busquem està allà d'on vam partir. 



Retratar...

24 de novembre de 2015

Ahir Benjamín Prado deia en la Ser, a propòsit del nou llibre d'Elvira Lindo, que els diaris no estan fets per inventar-se una vida, sinó per retratar-la. I jo, que sovint agafe idees al vol per poder rumiar-les després, vaig apuntar la paraula "retratar" a un post-it, per donar-li eixida més tard. Hui m'he prés cinc minuts al llit per contar les deu bigues que separen el cel dels meus ulls i he vist la paraula escrita al sostre, com un eco visual que m'obligava a pensar en ella.

Som acció i reacció de les persones que passen per les nostres vides, però és possible que no hagem pensat en què la història de la nostra vida és un conjunt de fotogrames en moviment. Podem parar-nos i observar-nos en un punt determinat. De manera que si m'observares hui, sense saber qui vaig ser ahir, segurament tindràs una imatge molt diferent de mi respecte a aquell que m'observe demà. 

I amb aquesta idea al cap entenc llavors que aquella persona que crèiem conèixer fa deu anys hui ens semble desconeguda, perquè al nostre cap tenim el retrat d'algú que ja no es correspon amb el present. No som capaços de veure el conjunt. 

Hi ha qui té la capacitat extraordinària de veure més enllà del "clic" momentani, i pot esbrinar quin va ser el nostre pas ahir, així com el pas que farem demà. Però normalment ens quedem amb el que sabem i coneixem hui sobre les persones que ens envolten. I eixa serà la imatge que el nostre cervell guarde. 

I així em veig, acceptant de nou que possiblement els errors més grans de les nostres vides seran aquells que millor ens retraten. Aquells que ens ajuden a definir el que som, i sobre tot el que no tornarem a ser. Llàstima que ens quedem amb la imatge, segurament incompleta, dels qui passen per les nostres vides com la tardor ha passat per octubre.

En qualsevol cas... 

Ja estic ací.


"...the answer my friend...

                                                                                                                          ...is blowin in the wind..."

Descans...

4 de novembre de 2015

És curiós posar la vista enrere i veure's a un mateixa. Observar-se en la distància. Ningú millor que tu sap com és la teua vida, les teues emocions, les teues experiències, i com t'han  marcat aquestes. Difícil és eixir de tu mateix, i per això la nostra opinió sobre nosaltres mateixos està sempre condicionada. Sempre tindrem dos cares: la nostra i la que deixem veure a la resta. I a mi, com a molta gent en aquest món, em costa veure'm amb claredat. M'observe amb cura, i no aconseguisc analitzar el per què dels meus actes, o el per què no de les meues decisions.
Fa dos anys acudia a València per trobar respostes. O per fugir d'elles. No ho sé massa bé. I buscant, o fugint, vaig descobrir que les respostes no es troben enlloc, sinó dins d'un mateix. Ja ho va patir Ulisses mentre buscava les Itaques. Tota la raó tenia Homero quan va decidir que "La Odisea" seria el nom de la seua obra. 
Buscar-se i no trobar-se. Trobar-se i no agradar-se. El "quid de la qüestió". Llavors, què fem? Difícil és fugir d'un mateix. Pots correr el que vullgues que la teua ombra sempre et perseguirà, la portem cosida al cos. Ja es va encarregar Wendy de cosir-la al Peter Pan que portem dins.

I amb aquestes reflexions em prenc un temps de silenci. De descans. Perquè es pot anar a la guerra, però tens les de perdre si el teu contrincant eres tu mateix.

 "...penso quina sort tenir cançons...per explicar-te que a vegades sóc al fons...
...i treure l'energia necessària...per lluitar i sobreviure...


                                                                                                                        ...en aquest maleït món..."

Justícia final...

2 de novembre de 2015

S'acostava el dia i, acuradament, treia lluentor a la seua espasa. A poc a poc, amb calma. Sabent que la pressa no és bona a l'hora de fer justícia. Asseguda en la foscor, amb les seues sabatilles de puntera blanca, la capa i l'antifaç que un dia els fantasmes li van deixar per casa, pensava que com més aprop estava el dia més tranquil·la se sentia. Com si fóra el seu destí, sense haver cregut en ell mai de la vida.

De sobte va sentir una respiració eixir de la cantonada de l'habitació. Lenta, pròxima, eixa respiració es va acostar per darrere fins arribar al cau de la seua orella. Ella va alçar la vista, però no va girar el cap, perquè no pensava trencar la promesa de no tornar a mirar als ulls a qui no ho mereixia, mentre estigués viu. Va notar l'alé al seu coll. Aquella veu que, després de tants anys, li tornava a parlar. Veu que esperava, alhora que detestava. 

-No cregues que ho aconseguirás- va eixir de la seua boca, amb olor a menta.

Amb cura, però amb una agilitat no sabia que tenia, va girar-se per enfilar la punta de la seua espasa al seu estómac. Ara sí, mirant-lo als ulls, no va gosar trencar el silenci que un dia va jurar que mantendria, mentre estigués viu. I, penetrant les seues vísceres amb la delicadesa que la caracteritzava, va observar com el seu cos anava caent als seus peus. Es va permetre gaudir de la  mirada desconcertant de qui no espera ser mort per un fantasma. 

Ja en el piso, observant com la vida se li escapava per les fosses nassals, va traure l'espasa del seu cos, per deixar-la caure als seus peus. Amb la lentitud que caracteritza l'assassí que no té por a ser descobert perquè creu que la seua és una acció justa, va treure el cigarret que no havia fumat mai, per seure al costat d'aquell cos inert i gaudir dels moments de soledat que acompanya la mort. 

Va consumir el cigarret, a poc a poc, una calada darrere d'una altra. I arribant el moment final de l'extinció, va fer una gran inhalació, per acostar-se i exhalar-li el fum en la seua cara, ja sense vida. 

- Vas fer malament en subestimar-me.