Reconciliació...

26 de novembre de 2015

Fa dies que em veig a mi mateixa, viatjant a ritme de Bob Dylan, camí d'una València que ja no trobe a faltar. És curiós com els cicles tanquen vides i ciutats. Allà anava jo, fa una vida, en aquell tren en el qual pujava cada diumenge, per arribar ja de nit, a una València només habitada pels estudiants carregats de maletes i fiambreres per a tota la setmana.

Vaig viure vint anys a Castalla... I després: tres a València, un a Ayora, un altre a València, dos a Sant Joan, un més a València i dos més a Sant Joan. Proporcionalment, he viscut més temps a Castalla que a qualsevol altre lloc. Però és difícil sentir-se a casa quan s'han passat els últims deu anys, aquells en els quals més et canvia la vida, de mudança en mudança, amb la vida en caixes. Deu anys. Set mudances. Això sí, cada mudança s'aprofita per fer neteja. D'objectes que ja no ens fan falta. De persones que se'n van amb el cicle que es tanca. 

Una mestra, la qual va morir fa poc, em va dir fa temps que al final tots acabem al poble. Que cal eixir, viure fora, exprimir els anys de la nostra joventut fora del poble, abans que la vida es complique. I jo, que no sabia que estava en eixos anys, i vivint a Sant Joan, li vaig dir que em costava imaginar-me al poble. Que feia temps que no era ma casa.

Hui, amb el cap ja fora de Sant Joan, i sabent que en juny fare caixes, trobe que no hi ha res que em recomforte més que l'olor del poble. La panadera que saluda, la del supermercat que et fia perquè et coneix, la de la copisteria que et pregunta per la vida, la gelatera que fa repàs a la teua vestimenta, comprar el cuponet de la once a Manolo, pujar al carrer bovians a visitar les amistats properes, baixar al bar per començar sent-ne dos i acabar sent-se deu, els xiquets que juguen al carrer mentre les mares xarren dels qui s'han separat, mort o casat, eixir a la fresca en estiu, acostar-se a l'estufa de llenya en hivern, el nas gelat i els calcetins per dormir.

Potser el dia de reconciliar-se amb el poble ha arribat més pronte del que em pensava.

És curiós com de vegades ens llancem al món creent que trobarem el que busquem en qualsevol lloc remot, i resulta que tot això que busquem està allà d'on vam partir. 



1 comentario:

pons007 dijo...

Jo sóc més ciutat, això que em conegui tothom no fa per mi, prefereixo viure anònimament i socialitzar-me quan em ve de gust. I que consti que mai he viscut en un poble.