Final...

10 de febrer de 2016

Arriba un dia en què dius: fins ací. Hem tocat os. I quan eixe dia arriba, una espècie de sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix. Només necessitava mirar-te als ulls i escoltar el que havies de dir. Potser pensaves que repetir les coses a la cara era només fer mal per fer mal. Però no. Mirar-te als  ulls i escoltar de la teua veu, unida a la teua cara descomposta i possiblement enfadada, era el que necessitava per tancar. Sé que l'espontaneitat no va en tu, i que veure'm allà davant teu, per sorpresa, no va ser agradable per a tu.

Segura estic que ni tan sols llegiràs açò, perquè fa temps que vas deixar d'interessar-te pels meus pensaments, per les meues vivències, per la meua vida. Tant de bo les coses haguéssen sigut diferents. Per sort, jo tinc aquest espai, que és meu i de tots alhora. Un espai on puc comunicar-me amb mi mateixa, però també amb tu, en la distància.

Feia temps que no t'escrivia. Hui ho faig ja per última vegada. Per fi. No cregues que la rancúnia entelarà tot, perquè tot i que no vas posar fi d'una manera molt digna, bé sé que ho vas intentar. Intentaré no oblidar això. 

No oblides tu que som conseqüència de les nostres vivències anteriors. I que ni tu ni jo tenim culpa del nostre passat individual. Tant de bo haguésses tingut la paciència d'entendre això. Tant de bo hagués tingut jo la confiança que vaig depositar en persones errònies. 

En qualsevol cas, ja res no serà. Perquè quan dues persones s'allunyen i no es mira enrere per veure com l'altra persona se'n va, és que és el final. 


No hay comentarios: