Suar...

22 d'abril de 2016

Escric. I tu, que estàs a l'altre costat de l'ordinador, creus que escric per tu. Ho faig. Però no de la manera que creus. Penses que escriure es una forma de parlar-te, i en realitat escriure és una forma de parlar-me. Som purament egocèntrics. Tu des del teu món, jo des del meu.

Qui em coneix bé sap que les coses que dic les faig, i més si queden escrites.  Per això no diré que t'estimaré, perquè no ho sé. Tampoc diré que moriré per tu, perquè estic cent per cent segura que no moriria per ningú. Fa temps que els contes de princeses haurien d'evitar mostrar l'amor a través de la dependència i la desesperació de tenir algú al costat.

De vegades no tenir ningú al costat és el millor regal que et pot donar la vida. Així, no cregues que escriure és per a mi una forma de desesperar. Escriure per a mi és una forma de respirar. Hi ha qui surt a córrer per deixar anar l'ànima a través dels porus de la pell.

Jo sue quan els meus dits premen les tecles de l'ordinador.

Fàcil i difícil...

21 d'abril de 2016


Hem escoltat, possiblement massa vegades, que les coses han de ser difícils per ser de veritat. Que si les coses vénen fàcils és que porten trampa. Que les millors conquestes són aquelles que més suor i llàgrimes ens han costat. Que la distància enforteix les relacions... I no estic d’acord amb res. 
 
Perquè fins el moment, les coses més difícils han sigut això: difícils. I quasi sempre dolentes.

No dic que no es necessite esforç per aconseguir els nostres objectius, però cal saber distingir entre un objectiu i una utopia. Entre una conquesta i un anar en contra del món. Entre una parella i un company de debat. 

Les coses han de ser fàcils. Fàcils de fer, de sentir, d’estudiar, de valorar, de voler. 

Si no pots veure que més enllà dels estudis o la feina està el fet de buscar una vida millor, és que pot ser en eixos estudis o eixa feina no està el teu futur. 

Si no esbrines què passarà després d’una conquesta, potser és que eixe territori no és el que has de conquerir. 

I si necessites més distància que proximitat, potser és que eixa persona no és amb qui has de compartir res.
 

Rutina...

20 d'abril de 2016

Fa temps que gaudisc del silenci de la casa, dels matins entre galetes, infusions i el gat mossegant-me els turmells. Estar soles fa que t'acostumes a portar el teu ritme i a anar deixant eixir les manies i peculiaritats que davant d'algú potser no les trauries. Deixar el menjador arregussat abans d'anar-te'n a la feina, la cortina de la dutxa passada i la  porta de la cuina tancada. Xicotets detalls que fan de la vida solitària una vida còmoda en la qual no has de discutir per què dinarem hui o si has deixat la tapa del vàter alçada.

No fa massa em costava veure'm soles. Ara em costa veure'm compartint de nou. Imagine que tot és cíclic.

Així, et mire als uls i em pregunte què penses, perquè arriba una edat en què hi ha coses que no es poden preguntar. No és com quan teníem 15 anys. Tanques la porta i torne al silenci reconfortant de ma casa, a la tranquil·litat de no estar pendent de ningú, de les coses fetes a la meua manera.


M'assec a la vora del llit, encara per fer. Mire el gat, que s'acosta sigilosament als meus peus. Em mossegue l'últim padrastre del dit índex i torne a mirar el gat, que es prepara per saltar damunt del llit. I em pregunte si cal alguna cosa més que la rutina amb tu mateixa. Rutina que sovint s'avorreix, però que quan es perd es troba a faltar.


L'àvia tenia raó...

12 d'abril de 2016

L'àvia sempre em deia que jo tenia arrancada de cavall i parada d'ase. L'avi per altra banda em treia malnoms per referir-se al geni tan curtet que tenia. Intente treure la part positiva a la saviesa que els meus avis tenien que feia que foren capaços de veure en mi eixes característiques. A mi m'agrada més dir que sóc una persona amb caràcter, en lloc que tinc el geni curt. I que sempre tire cap avant, en lloc de dir que potser sóc un poc atabalada. Tot és qüestió de perspectiva, i els eufemismes estan per gastar-los.

Amb aquests trets que em defineixen s'uneix la poca ajuda que ens estan donant les noves tecnologies quant a l'autocontrol. El whatsapp, per exemple, suposa una eixida d'emergència sovint massa a l'abast. A mi em caldria que algú em prohibís els audios quan em prenc dos copes de més, per exemple. Perquè igual m'arranque amb una jota aragonesa que amb una disertació filosòfica sobre la vida i la mort. Però per sort o per desgràcia ens ha tocat viure una època on la distància que separa dues persones que estan a milers de quilòmetres són tres emojis ben triats. 

Jo, que sóc una neuròtica empedernida (i d'això he fet aquest bloc, val a dir), que em costa massa callar el cap, sovint done eixida als pensaments a través del bloc, el mail, whatsapp, facebook, twitter... Perquè si no pots amb les teues bogeries, el millor és compartir-les. Sobre tot si saps que hi ha algú darrere que les llig.

Amb tot açò al cap, sona el telèfon. Possiblement un whatsapp. Possiblement teu, que assomes el nas de tant en tant, aterrant en la meua vida sense saber com sóc en realitat. Desconeixent que m'és tan fàcil la il·lusió com la desil·lusió, ignorant que preferisc el negre al blanc i que no ha quedat en mi massa rastre de cap tipus de romanticisme després de l'última redada. 

I intente no contestar, per allò de no semblar impacient. 

Però l'avia tenia raó.

Parlar i callar...

7 d'abril de 2016

Viatjar soles, eixe era un dels propòsits que feia temps tenia. Tampoc calia massa lluny. Bastava gastar cinc hores en tren només. Allò suficient com per notar la soledat de debò. Menjar soles, beure soles, dormir soles, parlar soles...

I així faig l'últim glop a la cervessa, des de la terrassa d'un bar de Còrdova, mentre t'escric i una parella toca alguna cançó de la Niña Pastori a la guitarra.

Perquè tant fa on vages, lluny o prop, no és pot fugir dels pensaments. I tu, que m'has demanat silenci, creus que podré aguantar les paraules dins del meu cap.  Com si no saberes que podria passar abans sense respirar que sense escriure.

No escoltaràs la meua veu.

Però callar no podré. Per molt que ho intentes.


Punts de vista...

5 d'abril de 2016

Tot és qüestió de punts de vista. I el meu, com que és meu, difícilment podrà ser vist des dels teus ulls. De vegades els pretextos fan més mal que les veritats, i la rutina és un pretext massa dolent per amagar el que no es pot amagar: la por.

Així, em dispose a fer maleta per fer un viatge que fa temps hauria d'haver fet. Perquè no em calen pretextos, perquè ja no em valen. Perquè no els vull. 

Jo no necessite que aproves les meues decisions, perquè ha arribat el dia en què la sinceritat guanya, i de sobra saps diré el que em vinga al cap si la situació ho requereix. Tu no necessites que jo marque el camí que has de seguir. Tenim diferents punts de vista.

I els punts de vista són tan diferents com que tu necessites distància.

Jo que em facen riure.


"...creo que aprendí a perder...

                                                                                                           ...en un arrebato de sinceridad..."

Cap lloc...

3 d'abril de 2016

Escric i respire com si ningú no visquera al món ara mateix. Pense en el temps i odie el tic-tac del rellotge que marca els segons al meu cap.

Segons que duren minuts. Minuts que duren anys. Vides que passen com esternuts.

I entre vides i segons romanc, observant el quefer de la gent, el ritme de les seues vides

Mentre la meua es mou a càmera lenta, avançant per un camí fosc que de vegades sembla que no arriba a cap lloc.