Pública & Concertada...

28 de setembre de 2016

Poques vegades parle ací de política. No perquè no tinga una ideologia, tal volta perquè crec que, tot i tenir una ideologia, la política està prou deslligada de la gent. Però des de fa dos cursos el meu treball em fa viure en una contradicció diària. No crec que siga dolent tenir contradiccions, més bé crec que és una manera de mostrar que som humans. Però es veritat que les contradiccions ens atabalen.

Recorde els dos anys que vaig estar preparant oposicions. El primer any dedicat exclusivament a estudiar, el segon compaginat amb la interinitat i la llicenciatura que vaig fer després. Recorde el sacrifici, la formació extra, la falta de vida social, les hores dedicades (no es poden contar). Recorde tornar cada dissabte plorant de les classes preparatòries i netejar-me just abans de baixar del tren. Mai era suficient. I no era una sensació, era un fet. Només sap què és una oposició qui la prepara.

Però també recorde un objectiu clar que marcava la fí de tot allò: l'escola pública. Allà on tot són iguals, vinguen d'on vinguen i tinguen les necessitats que tinguen. 

Com he dit, des de fa dos anys que la meua feina em posa en una contradicció gran. Els Serveis Psicopedagògics Escolars atenen centres sostinguts amb fons públics. Això vol dir: públics i concertats. I a mi em toca, per segon any consecutiu, atendre centres concertats. Forme part d'un servei públic i dóne servici a un tipus d'escola amb el qual no conjugue. 

Perquè no. L'escola pública i la concertada no són iguals. Els xiquets són xiquets en tots els llocs i el dia a dia amb ells es gaudeix igual. Però el sitema de contractació de professorat, la formació exigida (una oposició), la forma que té la concertada de traure diners d'agendes, uniformes o col.lectes solidàries per a la congregació a la qual pertanya l'escola, la derivació de xiquets amb necessitats educatives especials greus a escoles públiques... Tot això no cap en la meua visió d'escola.

Hem tingut un govern que ha blindat l'escola concertada durant vint anys. Ara costa girar la truita i tornar a la pública la dignitat que li han furtat durant tot eixe temps. Però es palpen canvis que fan tremolar les concertades i que provoca que arrepleguen signatures en contra d'un govern autonòmic que, al meu parer, intenta dignificar l'escola (pública i gratuïta per a tots els infants) que a poc a poc els nostres governants van anar degradant.

Sovint em presenten el full per signar. A favor de l'escola concertada, diuen. 

Jo atenc escoles concertades des d'un servei públic. I si les escoles concertades desaparegueren, possiblement hauria de deixar el Servei Psicopedagògic Escolar.

Però no. No signe.

Perquè no crec.

Les coses clares...

22 de setembre de 2016

Algún dia vos contaré amb detall sobre aquella escola on el meu bloc (aquest que llegiu) i els meus llibres (el de Bogeries Meues i un de la feina) van ser tema de discussió en una reunió de cicle sense estar jo present. Exposició en pissarra digital inclosa, i  sense constar en acta, per supost. Hi ha qui es plena la boca amb allò de la llibertat d'expressió, però no duen massa bé que siga la resta qui la practique. I així em vaig convertir en protagonista per un dia.

Cal saber quan parlar i quan callar. Quan publicar i quan guardar en esborrany el que s'ha escrit. I jo no he deixat mai d'escriure, ja siga per publicar o per guardar-ho en la intimitat. Tal volta per això els escrits que faig públics sovint cauen com a bombes a la consciència d'algunes persones. Els qui la tenen, clar.

Escriure en un lloc públic es arriscar-se a la crítica, per descomptat. Però a tu, que vas descobrir en mi una oliva amb un prinyol més dur del que et pensaves...

...critica els meus escrits, poden no agradar-te. Però el que bec, allò que menge, el treball extra que puga fer, amb qui em clave en el llit, els llibres que publique, els cursos de macramé que faig i les voltes que vaig al bany...són cosa meua.

No seré jo qui vinga ací a donar lliçons de vida, ni de karma, ni de que es cull allò que es sembra, ni de que el temps posa a cadascú al seu lloc i tota eixa folosofia que serveix per calmar la indignació de qui es sent traït.

No cal. Perquè qui es dedica a parlar d'allò que no li importa ja és, de moment, un poc més infeliç que la persona de qui parla.

Qui parla del que menja, beu i folla la resta,

és perquè menja, beu i folla poc.


"No interessa qui no llepa amb paciència...

                                                                                                 ... i no sóc amant de llepar un sol dit".

Per si de cas...

21 de setembre de 2016

Ahir feia neteja, d'armaris, de trastos, de materials de l'escola... I entre brossa, roba i papers, vaig trobar una caixa. Si vos dic la veritat sóc de les qui fa caixes i les va deixant allà per on passa. Sovint perquè em fa por que el que fique dins estiga a la vista, però perquè alhora també em fa por tirar-ho.  Així, amb el perill de caure en un síndrome de Diógenes, de tant en tant em trobe alguna caixa tancada, havent oblidat el que vaig guardar dins.

Amb el tràfec de repartir els materials que tinc a casa entre les dos escoles que portaré enguany, és inevitable obrir armaris i reunir tot allò que vaig guardar en juny. I entre quaderns, llibres i jocs de taula, he trobat una caixa plena de pols. 

Dins, les restes d'un any que es va emportar més del que va deixar. És curiós com es veuen les coses amb la distància. I allà m'he vist, observant la caixa oberta. Les restes guardades d'un "per si de cas". Per si de cas torne, per si de cas torna, per si de cas recuperem la dignitat, per si de cas el meu destí és aquell on he caigut... Tot guardat per si de cas.

M'ha costat poc ficar-ho tot a una bossa i tirar-ho al fem. 

No sé si tornaré, si tornaràs, si algún dia ens mirarem i recuperarem la dignitat que vam perdre o si tornaré a creuar aquella porta verda que va fer tremolar tot els meus ciments.

Ja no hi ha caixa. 

Ja no hi ha un "per si de cas".

Només el buit que ha deixat la caixa, ara ple de sabates.




"A tu t'han dit preciós, 
a mi m'han dit tu calla.

I jo no vull callar, 
mentre tu tens la tralla".

Veritats...

7 de setembre de 2016

Ni tots els bons són tan bons ni els dolents tan dolents, vas sentenciar. 

Huit mesos després he de dir que en aquell moment sabia de sobra de què i de qui parlaves. Però de vegades es millor fer-se la boja. I això se'm dóna massa bé. 

Tot i la teua sentència diré que mai et podré donar la raó. Perquè no la tenies. Perquè val més les coses clares que espesses, perquè de vegades ens fa falta una bufetada ben forta a la nostra dignitat per obrir els ulls i veure clar. 

Tant de bo no em falte mai qui m'ajude a veure les coses clares, per molt dolentes que siguen. Tant de bo no em falten veritats.

No trencaré una amistat per estar on ha d'estar, per defendre'm, per clavar-se on no s'ha de clavar si així m'ajuda a vore el que no puc vore per mi mateixa.

Preferiré sempre patir hui per una veritat, que patir cent anys per una incertesa. 




Persones...

2 de setembre de 2016

El principi de setembre sempre és una contradicció. Matins atabalats per l'inici de curs i vesprades de festes entre moros, cristians, música i trons.

Una sensació estranya recorre enguany el meu cos pel fet de repetir centre per primera vegada en nou anys. Els nervis del dia 31 d'agost enguany no han tret punta i m'he plantat en setembre amb la tranquil.litat de saber-me ubicada en un centre i un equip que ja conec, que ja em coneix.

Em mire a l'espill i em veig diferent. Potser siguen els kilos de l'estiu o tal volta siga haver tancat a mitges amb un destí definitiu poc agradable (per no dir altra cosa). Serà tancat definitivament el dia que la meua plaça oficial residisca en altre lloc.

De moment, comence un curs entre informes inicials i trons, com sempre. Però amb la diferència de trobar-se en el lloc on ha d'estar exercint.

Allà on els professionals es respecten.

I sobre tot: allà on les persones són persones.