Les coses clares...

22 de setembre de 2016

Algún dia vos contaré amb detall sobre aquella escola on el meu bloc (aquest que llegiu) i els meus llibres (el de Bogeries Meues i un de la feina) van ser tema de discussió en una reunió de cicle sense estar jo present. Exposició en pissarra digital inclosa, i  sense constar en acta, per supost. Hi ha qui es plena la boca amb allò de la llibertat d'expressió, però no duen massa bé que siga la resta qui la practique. I així em vaig convertir en protagonista per un dia.

Cal saber quan parlar i quan callar. Quan publicar i quan guardar en esborrany el que s'ha escrit. I jo no he deixat mai d'escriure, ja siga per publicar o per guardar-ho en la intimitat. Tal volta per això els escrits que faig públics sovint cauen com a bombes a la consciència d'algunes persones. Els qui la tenen, clar.

Escriure en un lloc públic es arriscar-se a la crítica, per descomptat. Però a tu, que vas descobrir en mi una oliva amb un prinyol més dur del que et pensaves...

...critica els meus escrits, poden no agradar-te. Però el que bec, allò que menge, el treball extra que puga fer, amb qui em clave en el llit, els llibres que publique, els cursos de macramé que faig i les voltes que vaig al bany...són cosa meua.

No seré jo qui vinga ací a donar lliçons de vida, ni de karma, ni de que es cull allò que es sembra, ni de que el temps posa a cadascú al seu lloc i tota eixa folosofia que serveix per calmar la indignació de qui es sent traït.

No cal. Perquè qui es dedica a parlar d'allò que no li importa ja és, de moment, un poc més infeliç que la persona de qui parla.

Qui parla del que menja, beu i folla la resta,

és perquè menja, beu i folla poc.


"No interessa qui no llepa amb paciència...

                                                                                                 ... i no sóc amant de llepar un sol dit".

2 comentarios:

pons007 dijo...

Mmmm dedueixo que no parlaven precisament bé de la tu

Sole dijo...

Hi ha gent dolenta al món disfressada de benevolència. Bé o malament, una reunió de cicle no és lloc per parlar de ningú. Cal saber deixar la feina a la feina i la vida privada a casa.