Tren...

21 d'octubre de 2016

Fa temps que no tinc bitllet per pujar al meu tren de vapor. Em pregunte qui anirà allà dalt, passejant pels vagons mentre jo divague per aquest món. Els meus fantasmes van deixar de visitar-me fa anys crec, tot i que encara tinc costum de deixar en casa una llumeneta encesa. Potser el gat els espanta abans que puguen atravessar la porta.

Fa temps que vaig canviar la teua companyia per la del meu gat. Sí, és possible que ara mateix estiga complint tots els estereotips que es tenen sobre dones majors de trenta amb la companyia d'un gat. I m'imagineu amb bata, menjant gelat rebaixat de sucre, veient comèdies romàntiques i acariciant el meu gat amb els peus. Però la veritat és que encara no he tret la bata, el gelat quan més sucre millor, no m'agraden les comèdies romàntiques i em fa un poc de cosa tocar el seu gat amb els peus.

Sorprendrà als espectadors que d'ací mitjà hora algú tocarà el timbre (perquè encara no té claus de ma casa). Entrarà, acariciarà un poc el gat que es refregarà amb les seus cames i es deixarà caure al meu costat al sofà.

El miraré de reüll, i intentaré trobar al meu cap el dia en què va arribar per quedar-se.

Llavors escoltaré el xiulit del tren i abandonaré la tranquil.litat del sofà per treure el cap per la finestra i veure't allà, darrere del vidre del vagó número dos, amb les mans a la finestra i esperant que compre un bitllet de nou.

Tancaré la finestra, deixaré anar el tren de vapor que a tants llocs em va dur i quedaràs dins, viatjant pel mateix purgatori que em va condenar a mi fa dos anys.


"..una casa con tres balcones, para mirante colgar la ropa..."

Sumes i restes...

7 d'octubre de 2016

En les escoles ensenyem els nens i nenes a sumar i a restar. Números amunt números avall. Ara amb dues xifres, ara amb tres. Ara ens en portem tres i després quatre. El que no entenc és per què a les escoles no s'ensenya a sumar i restar persones. No sé quina seria la manera de fer-ho. Però, sincerament, tindriem una societat més feliç si els nostres xiquets i xiquetes del futur aprengueren a dir "no" des del primer dia que senten que la seua llibertat, dignitat, elecció, ect., es veu coartada per altra persona.

Perquè al final, quan som majors, tot es resumeix al mateix: trobar-se al mateix punt. O no trobar-se mai.

Tu em vas restar fa temps de la teua vida. Jo deuria haver-te restat molt abans del que ho vaig fer. Sí, mirarem endavant i el que haja de ser serà. 

Però sas? 

No cal que vinga cap casualitat, ni cap destí, ni cap fada supermàgica a dir-me el que ja sé.

Tu i jo: mai no serem.