Fantasmes...

19 de desembre de 2016

Una trucada a les quatre de la matinada. Tu de crisi, jo de parèntesi. Per què creus que la gent pateix insomni, em preguntaves. Perquè alguna cosa li ronda el cap, et contestava. I així vam esdevenir companys d'insomni. Així vam començar les nostres nits en blanc, compartint allò que no ens deixava dormir.

No vas ser real, i per això de vegades et recorde com un fantasma. Mai no ens vam veure la cara, mai no ens vam olorar. Mai no vam prendre un cafè a mitjan vesprada, mai no vas poder retirar-me els cabells de la cara i mai no vaig poder ficar-te les mans gelades per davall del jersei. Però estaves ahí, en les meues nits en blanc.

Ara entenc que no erem més que la projecció de les nostres pors. Jo et recordava, possiblement de forma injusta, a una persona molt propera a tu. Tu em recordaves, sense justícia també, a totes aquelles persones imposibles que han passat per la meua vida.

Imagine que tens la teua vida, la de sempre, sabent que la imatge que ens vam fer l'un de l'altre no va ser més que una imatge incompleta. La meua, per sort, va canviant lleugerament. Ja no tinc nits en blanc i a poc a poc vaig fent caixes, per portar la vida no només aprop d'allà on una se sent en casa, sino també lluny d'allà on vaig de ser jo mateixa.

Un viatge, un missatge, silenci. 

Punt i final. 

I així el teu fanstasma es va esvair.

No va quedar ni la cendra. 

Perquè els fantasmes no es cremen ni deixen rastre per allà per on han passat.


"...El misterio dura más que la certeza..."


No hay comentarios: