Quan tu vages...

14 de desembre de 2016

Sempre dic que som conseqüència del que hem sigut. I tu has tingut sempre massa por com per carregar en tot allò que portem darrere. Així, sense voler-ho, t'has vist sent més covard del que mai hagueres pensat. Em pregunte quant de temps es pot jugar a ser valent. Perquè es fàcil mirar avant quan s'ha oblidat el que hi ha darrere. 

Jo no sóc pitonisa, però sí que  puc establir hipòtesis i comprovar (amb el temps) si eixa hipòtesis ha sigut afirmativa, negativa o nula. La meua hipòtesi és que arribarà el dia en què de tant pensar en tu mateix, només estaràs amb tu mateix. I no dic que siga una mala decisió, potser és el que sempre has volgut, conscient o inconscientment.

Naixem i morim soles. I és un fet que tota la gent que trobem pel camí no és més important que nosaltres mateixa. Però es corre el perill de no saber on està la línia que separa l'amor propi del narcicisme i l'egoisme. Oblidar la gent que ens envolta és perillós. I excusar-se en que eixa gent ens ha fet mal per oblidar-la, és fer pagar a justs per pecadors. 

No subestimes la intel·ligència dels qui t'envolten, perquè sovint els llibres i els estudis suposen un recer per evadir-se de la vida. Aquest és un recurs més valuós del que et penses.

I és més que possible que (com deia l'àvia) quan tu vages...

...jo estiga tornant.

No hay comentarios: