Més que mai...

8 d'abril de 2017

Fa un any agafava un tren a Còrdova. Una espècie de retir espiritual que vaig fer per acabar de tancar una transició de dos anys difícilment digeribles.

Recorde seure als peus de la mesquita i veure passar la gent. Dinar sola i fer conversa amb els cambrers. Saludar la veïna de la casa on em quedava, que em va deixar les claus. Puc veure encara la plaça on m'allotjava, plena de xiquets jugant al futbet i jo mirant mentre menjava gelats no tan bons com els de ca Pana.

Recorde escriure en servilletes de paper en terrasses companyades de música flamenca.

Recorde els patis que vaig visitar, ja florits per la primavera, i la dona d'un d'ells preguntant si no tenia por de viatjar sola, com si anigués a Síria.

Recorde també escoltar "Fuego Cruzado" de Sidecars, amb el "repeat" posat. Ara veig els carrers de Còrdova cada vegada que la torne a escoltar.

Recorde dir adéu a molta gent eixos dies. Algunes persones estimades, altres no tant.

Hui, un any després, escric des d'un tren camí de Madrid. Ciutat d'encontre, a la qual he anat sola més d'una vegada, per trobar-me i retrobar-me amb qui va pel món fent parades estratègiques a la capital.

Madrid ciutat de trobar-se acompanyada.

Còrdova, ciutat de trobar-se, en soledat.

No sé si alguna vegada he estat del tot ací. Sovint m'han dit que estic un poc en la lluna, que divague entre el passat i el present, entre qui sóc i qui vaig ser.

No sé si alguna vegada he tingut els peus a terra.

En Còrdova els vaig tenir.

Més que mai.

No hay comentarios: