Abans...

3 de maig de 2017

Imagine que és així com ha de passar. Sense presses, sense pensar-ho massa, sense expectatives. Quan no s'espera res, tot arriba. 

I davant d'una xicoteta barra em mullava els llavis amb cervessa el temps suficient com per no deixar de parlar massa estona, plenant els silencis que encara resultaven incòmodes. Tu escoltaves des de darrere les teues ulleres (de pasta, de nou. M'ho hauré de fer veure això), no sé si pensant que parlava massa o que era millor així perquè obviava els teus silencis. 

Els dos aterràvem de nou al món. O despegàvem, segons com es mire. Quasi sense adonar-me'n, em vaig sorprendre compartint somnis a un llit on feia temps que es somiava poc i es follava massa. A poc a poc vaig anar mudant la pell, desfent-me dels impulsos, de les ànsies... Per anar passant a la tranquilitat i la fermesa de qui sap que és difícil definir el que es vol, però sí el que no es vol. 

Així em veig acariciant els caragolets que els cabells et fan darrere les orelles, ficant les meues mans gelades per davall del teu pijama, pujant-te les ulleres amb el meu dit índex (perquè de vegades se't cauen) o furtant-te creïlles del teu plat, amb la ràbia que et fa això.

Així em veig, possiblement pensant en com he arribat fins ací.

I com ha pogut ser no haver arribat abans.