Ser i estar, té collons la cosa.

27 de juliol de 2017

Em resulta curiós veure com escrius paraules que de la meua boca vas escoltar. No sé si acusar-te de plagi o aplaudir-te, perquè no tens terme mig. 

Ser i estar, té collons la cosa, que tu parles de ser i estar, de viure. Tu, que no vas ser. Tu, que no vas voler estar. Tu, que no vas voler viure. Imagine que encara no havies trobat ningú amb qui viure. Puc pensar que jo no era suficient com per per malbaratar el teu temps en els meus viatges en tren, el meu intèrpret i els meus sopars de pati. 

El que em toca els nassos és que faces teues les meues paraules.  Que dic jo que podries citar l'autora, no? Ser i estar, escrius. I et quedes tan ample. Podries afegir una nota a peu de pàgina amb el meu nom, perquè hauràs llegit moltes coses ací, però més encara vas escoltar la importància de ser i estar de la meua boca.

En realitat trobe que vam ser sincers. Tu no volies ser ni estar. Jo no volia ser Penèlope i esperar que fores o estigueres. 

Al final és el que compta, ser sincer amb el que uno vol i espera. 

I què curios... 

...resulta que tu també volies ser i estar. 

Té collons la cosa.


Bambolles...

7 de juliol de 2017

Compadir-se de la gent sempre és desesperant per a qui observa en tercera persona. Qui no ha sentit llàstima d'un mateix? Qui no ha sentit llàstima d'algú? Tots, alguna vegada. Però observar des de la barrera com algú es compadeix d'ell mateix i com el seu voltant fa el mateix, convertint eixa persona en una persona inútil... És una cosa que em fa bollir la sang.

No podem anar ací perquè, pobreta, ella se sentirà incòmoda. Cuida les teues paraules, perquè pobreta, ella s'ofendrà. No aniguem a aquell bar per si està aquella persona en concret que ella, pobreta, no vol trobar-se. 

En el pobreta en la boca, ella, pobreta, acaba sent una persona incapaç d'eixir de casa sense les persones que l'envolten fent de cuirassa. Sense traure l'espasa i l'antifaç per fer justícia per ella mateixa. Sense parlar per por a ofendre. Sense sentir per por a patir. Sense saltar per por a caure. 

Ningú és apte per donar consells, però em permetré el luxe de deixar-ne un ací escrit:

Cuida't de qui es compadeixa de tu i no tant de qui t'ataque. Les persones que t'ataquen et faran lluitar i crèixer. Les que et compadeixen no et deixaran eixir de la bambolla en la qual vius.

I les bambolles poden arribar a asfixiar. 



"...En un mundo descomunal..siento tu fragilidad..."