Em faig major...

28 de setembre de 2017

Un dia no fa molt em van dir que era un poc "auela". Quan vaig preguntar per què, em van dir que perquè sovint no tenia filtre per a dir moltes coses. Ja sabeu que conforme anem creixent sol importar-nos menys allò que puga passar per dir el que pensem. I per això no és estrany flipar un poc quan estàs a la cua de la carnisseria i escoltes a la iaia de davant parlar en el carnisser, dient-li tranquil·lament que la setmana passada la va enganyar perquè la carrillada de vedella que es va emportar estava seca i que no torne a passar (traent-li els colors al xicon de darrere del mostrador). 

Fa uns dies em sorprenia a mi mateixa deixant caure el que pense sobre un comentari que em va fer una directora d'un dels coles que porte, parlant clar amb el caser sobre els problemes que tinc per dormir per culpa dels veïns o mostrant el cabreig davant la poca consideració d'algunes persones amb el fet d'haver fet cua per a un esdeveniment important durant tres hores i mitja per a mí i per a totes elles. 

Amb açò arribe a una conclusió definitiva, i és que m'estic fent major. Perquè, parlant clar, mal i ràpid: me la bufa molt les conseqüències que puga portar el ser sincera. I quan dic molt, és MOLT. Ser sincera és de les poques coses que, a dia de hui, em permet ser selectiva. La sinceritat em demostra qui paga la pena tenir en la vida i qui no. Qui sap escoltar veritats i qui no. Qui les diu i qui prefereix fer rogle i dir-les per altre costat i per darrere.

Fa temps em vaig comprar un "bendito chubasquero". Des de fa poc crec que ens hem mimetitzat i ja forma part de la meua pell. I la veritat, és còmode, no he de traure'l de la motxilla cada vegada. 

Qui sap si demà estaré a la carnisseria queixant-me de la qualitat de la carrillada de vedella. Tot és possible. 

Em faig major, sí .

I vos asegure que no tornaria enrere per res del món.


Amistats hipotecades...

24 de setembre de 2017


Fa temps que tinc les amistats escampades perquè més temps fa encara que vaig deixar de creure en l'amistat com a propietat privada o hipotecada. Em referisc a eixes amistats que es juren eternes passe el que passe, i queden per sopar cada dissabte i cafè cada diumenge, però es pelen vives al girar la cantonada. 

Puc ser una persona complicada en molts sentits, però molt simple quan a l'amistat. Si m'estimes, estima'm i deixa que t'estime. Digues-me la veritat a la cara, deixa que jo te la diga, defensa'm quan calga, truca'm si ho necessites. Farem de la nit el dia, riurem, plorarem, lluitarem i serem còmplices en totes les batalles que ens trobem pel camí. 

Possiblement per eixa simplesa en l'amistat, és possible que de vegades la sinceritat que sovint deixe eixir caiga com un poal d'aigua freda a qui viu l'amistat de forma hipotecària. I es sorprenen quan no faig bona cara quan no m'ix fer bona cara, possiblement perquè no som amics i no forçaré dos frases típiques per intuir que m'alegre de vore't i que tant de bo ens férem un cafè algun dia. 

Per això em sorprèn veure des de fora eixes amistats hipotecades. Amistats que fan plans, beuen cervessa al voltant d'una taula i esperen que una d'elles vaja a pixar per parlar de com d'idiota és el seu nòvio i com de mal les senta que parle tant d'ell. Amistats sense sentit, d'aquelles que no es diuen les veritats a la cara, perquè fa molt temps que van decidir que serien amigues o amics fins l'eternitat. 

Sense saber que res és etern i que les amistats sinceres no són aquelles que es veuen cada diumenge per contar-se la vida i criticar-se després. 

Les amistats sinceres són aquelles què poden estar un any sense veure's i al trobar-se ser capaç de reprendre la conversa allà on la van deixar l'any anterior. 

Sense crítiques, sense censura.


"A los peces de ciudad... que perdieron las agallas...en un banco de morralla...en una playa sin mar"

Escollir...

10 de setembre de 2017

Feia temps que no obria el meu llibre, Bogeries Meues. És curiós, perquè tots els escrits estan ací al bloc, però ací els he de buscar i no sempre trobe el que vaig buscant. No sé si per l'olor del llibre o per les dedicatòries fetes per la gent que va participar en l'elaboració i que ja no estan en la meua vida, m'he sentit trista. 

Repasse els escrits, els llig i rellig i trobe que els ha escrit altra persona, en altra vida que no és la meua. No sé si per la incertesa de no trobar-me ubicada al món, era que escrivia tots aquells escrits. I el que jo veig és que no escric com abans. Alguna part de mi està adormida, i no sé si és qüestió de temps que desperte o si hauré d'assistir al funeral de qui vaig ser i ja no seré més. 

Em falta un tren, de vapor, a poder ser. Unes escales on assomar-me a veure passar els fantas-mes, tal volta l'aroma del terrat, de les ametles escampades. I qui sap si un pati on eixir a ballar les nits d'estiu, mentre torne a beure'm un rom amb llima. Vull una casa, com la de l'àvia, per poder tocar les parets i sentir l'ànima dels qui per allí han passat.

Costa escriure si no s'és capaç d'ordenar els pensaments. De vegades em propose escriure algun relat més llarg del que ací escric. Una novel·la, seria la meua gran il·lusió. Una estona després m'adone que no puc escriure res que no supose vomitar l'ànima, quan més destripada està.

Llig i rellig i m'adone que de les situacions més desagradables, dels viatges al passat i de l'enyorança de les persones que ja no estan, han eixit els millors escrits. De tocar fons ix sempre la millor inspiració.

Així trobe que és injust haver d'escollir entre la felicitat i la inspiració per escriure com abans escrivia. 


"Volví al bar, a la noche siguiente...

                                                                                        ... a brindar con su silla vacía"