Són per sempre...

24 d'octubre de 2017

"Tiene la vida un lánguido argumento
que no se acaba nunca de aprender,
sabe a licor y a luna despeinada
que no quita la sed"

No em crec que durant un xicotet instant no et vinga un rellàmpec al cap. D'eixos que fan que et despertes, suat, sense saber massa bé què has somiat, però amb la claredat de què alguna cosa no va bé dins teu. 

He llegit que, de les situacions més difícils de la vida, sovint no aprenem res. I tornem a errar, possiblement amb les mateixes persones, circumstàncies i situacions. Tal volta perquè el cervell és intel·ligent i fa que el dolor es relativitze amb el temps. Per això és que les dones diuen que no tornaran a ser mares mentre estan parint i anys després repeteixen l'experiència. 

De vegades pense en quant temps falta, en quin punt estarà el contador que marca el compte enrere. Perquè l'àvia sempre deia que no hi ha mal ni bé que dure cent anys. Hauríem d'estar enlerta amb això. 


Jo de moment espere mentre bec. Tequila. Seca. Espere sentir-te entrar per la porta del bar i acostar-te a la barra. Preguntaràs quant temps porte allà. El suficient, contestaré. No et miraré, perquè no em cal. I de camí al llit pensaràs què fàcil estar allà, de nou. Jo em cobraré els meus deutes i et mossegaré amb la suficient força com per fer brollar la sang als teus llavis. Amb gana. Amb la satisfacció de deixar-te allà, amb la marca de qui s'ha cansat d'estar darrere, com una ombra.

Amb la total creença de que eixiràs de l'hotel i durant uns dies notaràs el cor als teus llavis. Tal volta quede una xicoteta cicatriu que observaràs cada vegada que et mires a l'espill. 

Per tal que no oblides que les ferides, de vegades, són per sempre.


"...y el vicio de olvidar..."

1 comentario:

Anónimo dijo...

Ai!