A tu...

17 de novembre de 2017

A tu:

Que em lliges, que saps que sé que em lliges.

Que no vols escoltar la meua veu, que no vols veure la meua imatge.

Que t'aterrava la profunditat dels pensaments, de qui té tot i no té res clar.

Que qüestionaves les meues decicions, o la falta d'elles.

Que t'aterrava que em qüestionara la vida, com qui es qüestiona la mort.


Ara entenc:

Que no vas ser suficient, que no vas estar a l'altura.

Que no eren les meues contradiccions, sino les teues pors.

Que no era jo, que eres tu.


I per això;

Em em lliges, però no em parles.

Em sents però no m'escoltes. Em veus però no em mires.


Però sobre tot:

Et qüestiones si el que tens serà suficient. 


I a mi:

No m'importa que em lliges, tampoc que em mires o m'escoltes.

Que conegues els meus canvis de vida, de casa, de gent.

Que sàpiguqes que encara tinc contradiccions.

Que de tant en tant encara em qüestione la vida.


Per això has de saber, com segurament ja sabràs, però t'aterra admitir:

Que no.

No serà suficient.



"Que sepas que el final no empieza hoy"


Silencis i pensaments...

14 de novembre de 2017

És ben estrany fer caixes de mudança (de nou) amb els anuncis de Nadal impregnant ja televisors, escaparates i propagandes de supermercats. Intente no pensar massa. No ho aconseguisc, he de dir. Segona mudança en un mateix any. Realment cansa. Cada vegada em costa més fer mudança amb ganes i il·lusió. El que em ve al cap és: puf...altra vegada? 

Intente no fer cas a la meua part esotèrica que em diu que si vaig tornar a Castalla amb intenció de quedar-me i no he tingut sort amb el pis que vaig trobar és que tal volta Castalla no és el meu lloc. La meua part racional contesta a la meua part esotèrica raonant-li que tenir uns veïns irrespectuosos no té res a veure amb el destí, ni és cap senyal. És simplement això: veïns que no saben conviure. 

Fa uns anys les mudances eren canvis que removien els budells, suposaven finals i principis d'etapa. València, Castalla, València, Aiora, Castalla, Sant Joan, València, Sant Joan i Castalla de nou. Nou mudances, deu amb la que vindrà, en tretze anys. Quan dic que necessite sentir-me a casa no tot el món m'entén. Si tens una casa, on estan les teues coses, em diuen.

Però sentir-se a casa no és només tenir un espai on està la teua roba, els teus llibres i els teus gats.  El que jo vull és entrar i eixir de casa quan jo vulga, gaudir de l'olor del que cuina la veïna, saludar els veïns amb naturalitat, no haver de penjar ordenandes municipals de contaminació acústica en l'ascensor, que no em taquen la roba de lleixiu, eixir de l'edifici i gaudir de l'olor de la tardor que fa Castalla el qual deixaré de percibir d'ací poc (perquè a tot s'acostuma el nas), posar-me els auriculars amb Sabina a tope i no eixir enlerta per escoltar si puja o baixa algú a qui cal evitar. 

Però sobre tot: el silenci

I poder escoltar-me pensar. 


Que tot és possible...

6 de novembre de 2017

Sovint faig neteja de xarxes socials. Hi ha gent que guarda roba a l'armari perquè té un valor sentimental, o per si algun dia se la torna a posar. I els passa igual amb les xarxes socials. No t'elimine per si algun dia ens trobem i tornem a ser amics o per si t'adones que t'he eliminat i em preguntes per què... Quina vergonya! Vas matar a ma mare, però ahí et tinc, en Facebook. A mí em costa entendre, com les amistats hipotecades de les quals parlava no fa molt.

Jo en cada canvi de temps faig neteja d'armari. Sí, també tinc alguna camiseta que guarde per si de cas, i li done una altra estació de marge. Si al tornar el canvi de temps segueix al mateix lloc...fora.

Igual de fàcil és amb les xarxes socials. Perquè una cosa tinc clara, i és que les meues xarxes socials SÓN MEUES. I tu, lliurement, pots decidir tenir vint-i-cinc mil amistats a Facebook. Jo preferisc eliminar persones que simplement estan per les xafarderies i per estar "al tanto" de quin és el nou novio que tens. I si algú ve a preguntar per què ja no estic a les seues amistats de Facebook, la resposta és senzilla: perquè no vull. Perquè les meues xarxes socials, repetisc, són meues.

De vegades és tan simple que ens sembla molt complicat. No cal que aparentes que em tens en bona consideració, no m'ho prendré a mal si un dia decideixes apretar el botó. 

Fa molt temps, des dels catorze anys, que tinc aprés que hi ha amistats de les quals s'ha de fugir, d'altres a les quals paga la pena bloquejar i que les amistats reals no t'escriuen per Whatsapp o Facebook. Les amistats reals es planten en ta casa, amb dos birres i una pala. 

Per si hem de celebrar algo.

O matar a algú.

Que tot és possible.