Dancing queen...

24 de gener de 2018


Fa quasi deu anys que vaig fent una guardiola per viatjar a Argentina. Hui la trenque i, tot i que no hi ha ni per a la meitat del viatge, retallaré d'ací i d'allà. Perquè el moment ha arribat. Tot és qüestió de moments, de trobar-se en el mateix punt. De ser i estar. Sempre ser i estar. 

Vaig començar trimestre amb força, avançant feina a pas ràpid, perquè he de tancar trimestre abans d'hora, deixar la feina feta. Així, no tinc massa temps per pensar. Només acabar tasques pendents, informes, avaluació trimestral... Amb això no puc ni arribar a planificar quina roba m'he d'emportar, si he de comprar alguna cosa per al viatge o si em caldrà una maleta nova. 

Per al que sí que tinc temps (òbviament) és per anar pensant amb quina cançó ballaré el meu tradicional playback dels viatges. Vaig ballar Enrique Iglesias en el Vaticano, Juego de Tronos al castell de Penyíscola, YMCA en la tomba del soldat desconegut en Varsòvia, Enrique Iglesias de nou en la Rinek de Póznan. Aquesta vegada, si el temps ens acompanya, ballaré al Perito Moreno, pot ser Dancing Queen de Abba, però encara ho he de rumiar. Tal volta faça falta atrezo i tot. És un gran viatge, caldrà una gran posada en escena!!
 
Argentina... Allà anem!

"See that girl...watch that scene...dig in the dancing queen..."
 

Els anys que ens veuen passar...

15 de gener de 2018



Escric, amb el gat assegut en les meues cames, en una habitació que he fet meua a base de llibres, quaderns i fotos velles. Jo treballe. Ell m'acompanya. Tot seguit es deixa caure tot estirat davant l'estufa i fa una becaeta. El sò mecànic de les tecles de l'ordinador l'acaben d'adormir. Em sorprenc a mi mateixa cuidant d'un animal. Estimant-lo. Deixant que m'estime, quan ell vol, que per això és un gat. 

D'ací quinze minuts, màxim vint, rollaràs la clau i entraràs queixant-te del fred que fa en este poble. Jo em riuré del teu nas vermell i deixaré el que porte entre mans per parlar del dia i compartir el temps que sobra del que la rutina s'emporta. I així anem fent, sense adonar-nos que el temps ens observa passar. Encara no sé com he arribat fins ací.

Ja ho deia l'àvia uns anys abans de morir, que semblava ahir quan ella tenia vint anys i no vuitanta-dos. Et creus que no arriba, però arriba, sentenciava. Dos anys després va morir, després d'un cap de setmana en el qual no vaig poder estar a Castalla. Tots es van acomiadar. Jo només vaig poder escoltar-la respirar per telèfon, amb la màquia d'oxígen i a 200km de distància. Aquella màquina que escoltava totes les nits d'estiu, quan dormíem en l'entrada de casa amb un matalàs a terra. Quan vaig tornar ja només estava el seu sofà, la seua manta i el seu olor a l'habitació.

Encara no sé com hem arribat fins ací. Imagine que tot és un cúmul de decisions (o manca de). Estar ací, i no allà. Tenir la sort de compartir la vida amb Jack i am tu. Haver tingut la lucidesa de deixar anar altres persones, altres coses, altres vides, perquè no havien de ser meues, perquè no havien de sumar el que jo necessitava que sumaren.

Res no és etern. I no sé sap com, però arribarà el dia en què ens adonarem que hem de caminar amb un carro i respirar amb una màquina. Jack ja no estarà i qui sap si serem l'últim eslabó de la família o si haurem deixat descendència, la qual escriurà sobre nosaltres a un bloc virtual.

Mentre eixe dia arriba, gaudiré del calor que el gat desprén, ara que ha pujat a les meues cames de nou. Riuré del teu nas vermell i deixarem que les arruges vagen eixint...

...conseqüència dels anys que ens veuen passar.