Però gràcies...

18 de maig de 2018

De vegades ens costa demanar disculpes, a mi la primera, ho he de reconèixer. Sempre dic que és preferible disculpar-se tard que no disculpar-se. Millor parlar que callar. Això sempre. 

Mire enrere i sí, hi ha moltes coses que ara mateix faria diferent. Aquell comentari que vaig fer, ara no el faria. Aquella situació en què em vaig ficar, tal volta no em ficaria. Aquell missatge que vaig enviar, segurament ara no l'enviaria.

Però bé, el que està fet, fet està. Llavors només ens queda l'opció d'acceptar que les coses no es poden canviar i que encara queden opcions obertes per subsanar els nostres errors:

En primer lloc està l'opció de deixar passar el temps i que tot s'oblide. No sóc d'eixes persones. Simplement no puc deixar passar el temps quan sé que hi ha coses per parlar. 

La segona opció és demanar disculpes, evidentment. Hui, demà, d'ací dos mesos... Torne a repetir que és millor tard que mai. I demanar disculpes suposa adonar-se que alguna cosa hem fet malament. No tot el món ens adonem d'això en dos dies.

Ara bé, les disculpes que demanem quan ens hem equivocat sempre van acompanyades d'unes expectatives. I eixes expectatives sempre van lligades al fet d'esperar que l'altra persona accepte les nostres disculpes. Però, pot passar que això no succeïsca. 

Llavors està qui demana disculpes una vegada. Bé. Després ve qui demana disculpes dos vegades. Acceptable. Qui demana disculpes tres vegades ja és possible que estiga sobrepassant els límits de la pèrdua de la dignitat. De quatre en avant ja suposa alimentar l'ego de qui no vol disculpes, simplement vol que estigues als seus peus. 

Arribats a este punt només diré que: 

Disculpes? Sí.

Perdre la dignitat? No.

Però gràcies.

Porta de vidre...

3 de maig de 2018

Comença a fer gelor, però hui tenim la temperatura perfecta de la tardor, aquella que permet posar-se una màniga i estar bé al sol. Comença el curs escolar, com tots els que has començat des de fa quinze anys. La rutina ja s'ha establert a les cases i la feina comença a rodar de nou. Primeres reunions, primers informes...

Et pensaves que hui seria un dia com qualsevol altre, amb la diferència que saps que hui algú visitarà el teu espai. No li has donat massa importància perquè has deduït que aquesta visita serà com les altres que has tingut. El que no has sabut, i ningú no t'ho ha dit, és qui hi ha darrere d'aquest trencament de rutina que tindràs hui.

Així intercanvies paraules típiques de principi de curs, mentre els xiquets i xiquetes corren i juguen al sol, com tot el món hui. De sobte algú crida la teua atenció, els teus companys comencen a parlar més baixet. Hi ha gent que et mira esperant una reacció. És el que passa quan es detecta una persona estranya al seu entorn, que tot el món es posa enlerta.

Eixa visita que tothom sabia que arribaria, ha arribat. Tu encara no has pogut entreveure eixa cara que et penses que no coneixes, i per la qual tot el món murmura al teu voltant. Però sí la coneixes. I massa bé. Per sort per a tu, eixa persona encara no té interés en buscar-te. Té altres objectius. I es dedica a passejar pels corredors i establir conversa amb altres persones més importants que tu. Perquè tu eres important, però no tant.

Et dediques a avançar el matí amb la normalitat de tots els dies i ningú no té la caritat de dir-te que eixa persona està més aprop del que et penses. Acabes una hora, comences l'altra. En el canvi d'unes rutines a altres i perquè la casualitat ha decidit que havia de ser així, creues la mirada amb eixa persona estranya, però no tant. 

Fa gelor, continua fent gelor. I de sobte una calor insuportable recorre el teu cos. Per què està ací eixa persona? Ha vingut per tu? Què vol? Vindrà a preguntar-te alguna cosa? El teu cap va a mil, mentre eixa persona s'allunya com si res, parlant amb els teus companys. Fent com si no t'hagués vist, deixant-te amb tots eixos dubtes al cap.

Però sí. Sí t'ha vist. No t'ha deixat de veure des que ha entrat per la porta. Hui no et dirà res. Demà tampoc. I tu sabràs que està ahí, que tens els seus ulls a l'esquena, que no podràs fer un pas en fals. 

Perquè fa huit, deu, possiblement dotze anys, que vas llegir ací mateix que ella tornaria.

Per gravar la seua S justiciera en aquella porta de vidre.