Consells...

8 de juliol de 2018

Sovint escolte que no tinc terme mig, tal volta massa sovint. I en realitat tenen raó. Em costa veure els grisos. I matise: em costa veure els grisos en mi, però no en la resta. Per això és que sempre aconselle millor que m'aplique els consells.

Tal volta per la crisi existencial que visc en les últimes setmanes, és que no vinc massa per ací. Em costa digerir els avanços professionals i, sobre tot, les decisions que ja tenia preses però que de sobte un vendaval les fa tremolar. Supose que és com tot, que mentre coneixes tot va bé, però quan s'esbrinen coses noves tot ens fa preguntar-nos si sabrem portar endavant allò que es presenta.

Jo fa temps que vaig entendre que les coses, si no són desde dins, no es poden canviar. I és per això que vaig decidir lluitar per estar dins. Ara, però, que no estic dins però puc veure de prop qui està dins, em pregunte si és això el que vull. Tal volta el punt de referència de qui està dins tampoc és el millor, val a dir.

Però és cert que fa uns dies, allà a un despatx en el qual es decideixen les coses que no sabia que es decidien, vaig veure entrar la persona sobre la qual recau la major responsabilitat de mantenir en el càrrec a determinades persones que, pel fet de tenir un càrrec, creuen que són millors persones. I em costa fer no només un somriure, sino també destinar algunes paraules amables a eixa persona.

Per esta ebullició de sang que tinc davant estes situacions em pregunte si realment sóc la persona indicada per arribar allà on vull arribar. Sempre he escoltat que qui té principis no pot manar, perquè la seua vida es torna en un anar i tornar de situacions en les quals els seus ciments més fonamentals es veuen traïts.

I precisament perquè no tinc terme mig trobe que és possible, molt probable, que arribe allà on vull arribar i, una vegada allà decidisca tornar enrere.

Aleshores el consell que sempre done i mai m'aplique.

Tornar enrere no significa fracasar.

No hay comentarios: