Mudar...

6 d'agost de 2018

Tot és qüestió de perspectiva. De la teua. De la meua. I és complicat, de vegades, veure les coses amb els ulls de l'altre. A mi m'agradaria ser capaç d'eixir del meu cos i ficar-me en el teu. Caminar amb cura pels plecs del teu cervell i ajudar-te a tapar amb tiretes les inseguretats que allà romanen adormides, però latents. Mirar-ho tot des de darrere del teu iris. Veure com et veus. Veure com em veus.  

Fa temps que sé que de vegades projectem les nostres pors sobre la resta. I tot i això no vaig saber entendre, en el moment oportú, que això era tot el que passava pel teu cap. Por a ser, a no ser, a sentir, a sentir massa, a llançar-se al buit, a quedar-se quiet, a ser massa, o massa poc. 

He perdut el compte dels anys que fa que no parlem. Què bé, per altre costat. Perquè al cap i a la fi, les pors es transmeten, i per això vaig acabar fent-les meues. Tan coneguda com certa és la frase aquella que diu que no es pot compartir la vida amb ningú si abans no aprens a compartir-la amb tu mateix. Ja saps que jo sempre afegisc allò de que tampoc es pot compartir amb qui no la vol compartir. I per això sé que ara fas tot allò que jo vaig fer fa anys. Imagine que és qüestió de moments. De trobar-se. Però sobre tot: de voler.

Recorde aquell estiu com l'estiu de la transició. Una transició interna que no vaig poder fer amb cura, perquè no es pot fer cap transició quan s'està al purgatori. I com tot allò que no es fa amb cura... Va acabar sent, de nou, una baixada a l'infern. Em vaig cremar. Molt. I ja se sap que els cremats són de les ferides més perilloses. Vaig curar-me a soles, posant benes ben humides sobre la pell, entre Essaouira, Florència, Sevilla i Còrdoba. 

Com tots els cremats, la pell muda. 

I quan es muda la pell, ja se sap, es muda l'ànima.


"Fuego cruzado, cuerpos extraños,
tengo que reconocer, íbamos a medio gas. 
Creo que aprendí a perder
en un arrebato de sinceridad".