Vius i morts...

30 d'octubre de 2018

Arriba tot sants (que no halloween). Nit de morts. Nit de fantasmes. 

La meua àvia, molt sàvia ella com ja sabeu, sempre deia que si un dia anàvem a visitar-la i teníem la mala sort de trobar-la morta que no tinguérem por. Perquè a qui hem de tenir por és als vius i no als morts. I jo, encara menuda per entendre allò, patia quan entrava a sa casa i ella no contestava. Pujava al terrat amb cura, per si les ànimes de les persones que en aquella casa van morir (els meus besavis i antics inquilins de la casa) estaven allà dalt. En 2004 ella va morir i ma mare va heretar sa casa.

Anys després vaig escriure el teu nom, cognoms, carrer i matrícula del cotxe en l'última pàgina d'una llibreta, per si de cas. Vaig haver de deixar ma casa i tornar a viure amb els pares a la casa de làvia. Temps després vaig arrancar aquella pàgina i vaig convertir aquella llibreta en un llibre de receptes. Perquè la llibreta, pobra, no tenia cap culpa de res.

El dia de la meua tornada vaig pujar al terrat. I crec que en aquell moment vaig entendre allò que ella em deia anys enrere. Es va convertir en un dels pocs llocs on trobava que no podries entrar. Allà dalt no hi havia por.

Sigues pacient, em deien molts. No entres al joc, vaig escoltar d'altres. I a mi, el que realment em naixia no era ni ser pacient ni deixar d'entrar al joc. M'abellia seguir-te amb el cotxe, m'abellia esperar-te a la porta de ta casa. M'abellia enviar-te missatges amb males paraules. M'abellia fer amistats al voltant de les teues amistats. M'abellia entrar al teu correu electrònic i rebentar-lo. M'abellia que sentires acorralat, sense oxígen, sense vida, sense res. M'abellia que em tingueres por com per no voler ni poder eixir al carrer. M'abellia que temeres per la teua vida, com tu em vas fer témer la meua.

No em fa vergonya ni sent cap culpa si dic que et vaig desitjar la mort. Perquè no et tenia por mort, et tenia por viu.

Al final del tot et vas permetre dir-me que: quan més tranqul·la estigués, quan més feliç em trobara, tornaries per enfonsar-me. Perquè ja se sap com entenies tu l'amor: o amb mi o amb ningú. A dia de hui, sé que estàs, que t'amagues en alguna ombra. Internet és un món molt gran i desconegut. I les xarxes socials, de vegades, un perill. 

Però no oblides que no només tu estàs viu. Jo també estic viva. 

I ja ho deia l'àvia: cal tenir més port als vius que als morts.  


"Que sepas que el final no empieza hoy"

Benvingut...

18 d'octubre de 2018

Comença a fer fred. Primeres baixades de temperatura. I arriba la nit en què ja ens busquem els peus per compartir la calor. Primer cobertor, primera manta als peus. Anar a dormir abans d'hora. Tapar-se ja el nas i les orelles. 

Gitada de costat, comence a deixar caure els ulls. I quan crec que no tardaré deu segons en adormir-me, et note al darrere. Enfiles la mà per davall de la meua camiseta del pijama. Em toques el ventre, fas cercles en el meu melic. Fas caminar els teus dits des del meu melic fins els meus pits. Els estrenys amb força al temps que aproximes més el teu cos. Que no quede distància entre els dos, penses. Pel fred, sobre tot. 

Notes la duresa dels meus mugrons. Els acaricies, al temps que em puges la camiseta del pijama i em beses l'esquena. I jo em faig l'adormida, perquè vull que sigues tu qui marque el ritme. Baixes suaument la teua mà de nou al meu melic i fas lliscar els dis per dins la goma de les meus braguetes. I jo, que fins fa dos minuts pensava que hui no tardaria en adormir-me, em deixe portar. 

No parlem. Només la nostra respiració s'escolta a l'habitació. Puja el rítme cardíac, sobra roba. Fora el primer cobertor. Fora la primera manta.
Benvingut el fred que fa que les distàncies siguen més curtes.