A l'inrevés també...

29 de novembre de 2018

Convé no oblidar d'on venim. Especialment quan venim de baix, de sequera econòmica, de llaurar el camp i administrar cada pesseta. I no és que jo haja llaurat cap camp (fer olives i ametles és on més lluny he arribat), però he vist gestionar cada duro i cada euro que ha entrat a casa. Per a la nevera i els estudis. I només quan he tingut la meua feina és que he pogut estudiar més, viatjar, estalviar i gastar en capritxos.

Em pregunte com ho fa la gent. Eixa gent que quan arriba dalt oblida amistats, família, principis i valors. Vull dir, eixa gent que caga diners. Que en té tants que no sap en què malgastar-los. Eixa gent que els malgasta però que paga set-cents euros de sou als seus treballadors (i gràcies). Aleshores em pregunte si la riquesa és quelcom que es guanya a base d'esforç o a costa de la dignitat de la resta.

I a mi, que vinc de quasi onze anys de treball en l'empresa pública, em costa molt entendre la gent d'empreses privades que han arribat ben alt i els guanyen a cabassos però obliden que un dia van ser ells o elles a qui trepitjaven la dignitat. Que un dia van ser els seus progenitors els qui es van llevar de capritxos per poder donar-los uns estudis. I que eixos estudis els han permés estar on estan.

Aleshores recorde sempre l'àvia, que deia que la vida no és linial sino circular. I sovint oblidem que no estem ni dalt ni baix, que estem en una roda. I les rodes, com és normal (per la seua forma), roden. 

Així, hui estàs baix i demà estàs dalt.


Però compte, a l'inrevés també.

Ahí estic...

27 de novembre de 2018

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"

El temps és important. Però no el temps que tenim, el temps que se'n va. I tal volta perquè és massa el temps que perdem, que de tant en tant ens toca parar. Perquè la majoria de vegades no arriba abans qui més corre, sino qui més clar té on vol arribar. 

Per això és que creiem que la vida ens gasta males passades quan, en realitat, només ens ajuda a anar pel camí que hem d'anar. Sempre he dit que són les casualitats les que mouen el món però, des de fa uns dies, comence a pensar que tal volta no és l'atzar sino la naturalesa, que és molt sàvia. 

A mí cada vegada que em toca frenar o parar em passa que, durant un temps estic en blanc. Em costa reaccionar. Em quede quieta i veig passar la resta per les seues vides. Em pregunte en quin punt es troben. Si són feliços. Si creuen que els falta alguna cosa o si pel contrari creuen els sobra.  

Així, em mire a l'espill i em pregunte on vull anar, què és important i què no. En què estic perdent el temps i en què l'he de gastar realment. Acoste la meua cara al mirall, deixe anar l'alè i l'entele. 

I allà, despullada i amb el mirall entelat, em veig. Borrosa. A mitges. Amb dubtes.

Ahí estic.

"Cada vez que me miro al espejo me veo distinto"


Entranyes...

24 de novembre de 2018

De vegades cal buidar les entranyes per saber el que es vol. Deixar anar. Deixar-se anar. Hui em plene la banyera i demane perdó al planeta i la sequera. Enfonse el cap i aguante la respiració uns segons. Els necessaris. Em rente l'escuma dels ulls i observe els gats observant-me des del vàter. Fa dies que em segueixen per la casa. Fa dies que m'observen. El sisé sentit segur. 

Em rente amb cura el cos i deixe anar la sang que tinc entre les cames. M'observe els dits tacats i fregue el meu dit índex cotra el polze. És molt curiosa la sang, com es dilueix amb l'aigua. Lleve el tap de la banyera i em quede observant com l'aigua s'emporta tot. 

Clar tinc, des de fa molt temps, que el que no ha de ser no és. I em pregunte si allà baix a les clavegueres les meues entranyes es faran amigues de les entranyes de la resta. 

Espere que sí. 


"Déjalo estar, no pudo ser, tendré que acostumbrarme. Días de paz, lunas de miel, duraron un instante."