Sempre...

1 de desembre de 2018

Fa uns tres anys, aproximadament, vaig passar una nit a l'hospital. I en eixos moments crucials en què has de decidir a qui trucar, vaig tenir dos opcions a l'abast (a banda de la mare, clar està). 

La meua terapeuta (sí, tinc terapeuta, i tots hauríem de tenir), em va dir que d'alguna manera eixe dia, en eixe moment, vaig prendre una decisió sense saber-ho.  Perquè aquella persona a qui vaig trucar hagués desitjat que no ho hagués fet. I a la persona que ho desitjava i necessitava no la vaig trucar. 

Així, vaig decebre els dos. Podríem dir que els vaig perdre als dos. Però si ho pense millor puc dir que en realitat ells em van perdre a mi, perquè una trucada, només deu segons, van ser la prova més vital que vaig tenir mai. En eixe moment no ho sabia, clar. Anys després ho veig. I em sorprenc a mi mateixa al pensar que fins i tot en els moments en els quals no eres tu, en els moments en què necessites que et cuiden, no et cal ningú. El teu subconscient ja et cuida, tranquil·la.

Tres anys després puc dir que, gràcies a aquella trucada, vaig haver d'estar soles. Molt soles. Molt. I en l'absoluta obscuritat de qui creu que el món li ve gran, vaig trobar Jack (el meu gat). Quina obvietat, no? Un gat per cuidar els mals. Estimar altre ésser viu, sense esperar que t'estimen. 

Així hauria de ser.

Sempre.