Sóc humana...

14 de març de 2019

Temps i espai. És de vegades el que més ens cal. 

Temps per processar. Espai per escoltar-nos pensar. 

Imagine que vivim en una societat competitiva en què aquell que es para a descansar és dèbil. Aquell que es permet mirar-se una estona cap a dins és que no és suficientment eficaç. Per això no ens costa saber quan una persona està euròfica, alegre o feliç. Però ens resulta terriblement difícil diferenciar entre estar deprimit, estar trist, estar avorrit o simplement "tenir un mal dia". Igualment important em sembla aprendre a identificar-los tots, per sobreviure. 

I tot açò vé a que ja sabia que un embaràs portaria preguntes, opinions i judicis aliens. Si estàs molt contenta "mare, no saps el que t'espera". Si no se't veu massa feliç "és que no és el que volies?". Així amb tot, però sobre tot, amb el fet de no somriure tots i cadascun dels 9 mesos que dura un embaràs. Si no somrius és que no eres feliç. Si no eres feliç és que estàs deprimida. Si estàs deprimida és que no és el que volies. Si no és el que volies és que ho estàs fent "perquè toca". 

Em pregunte per què no puc cagar-me en el món si tinc nàusees igual que ho faig, literalment, quan tinc gastroenteritis. Crec que és perquè no se'ns permet, a les dones, ser humanes en tot açò. I hem de somriure 9 mesos, perquè estar embarassada es preciós. I sí, és bonic (i serà més bonic a partir de les pròximes setmanes), però també suposa molts canvis físics que són incòmodes i que, per què no, ens porten de vegades a cagar-se en l'esglesia ben a gust.

Hauríem de poder ser humanes. Jo ho sóc, i no dic mentides si escric ací que estic igual de contenta que cagada de por, per tot el que està per vindre. El problema és que ho dius i tot són cares estranyes. Llavors, la culpa. Maleït invent cristià, la culpa. Culpa per expressar el que sent?

De moment les hormones em permeten prendre'm la llicència de riure quan escolte una bonica cançó a la ràdio o plorar quan veig un anunci de compreses a la televisió. Imagine que, amb el temps, em prendré també el mateix dret d'enviar a cagar a qui siga que qüestione que ja sóc i seré millor o pitjor mare pel fet de tenir pors.

Sí, tinc por.

És que sóc humana, sabeu?

Aunque tú no lo sepas...

1 de març de 2019


"Aunque tú no lo sepas, me he inventado tu nombre"

S'acosta abril.

Abril és canvi de temps i temps de canvis. Em costa escriure. I no serà perquè no tinc ara mateix coses sobre les que parlar. Moltes.

"Inventamos mareas, tripulábamos barcos"

Isc al carrer, mire el cel, busque el sol. Respire i deixe passar la brisa suau que se'ns enfila pel coll i ens recorda que no hem d'acostumar-se a esta primavera avançada, perquè encara vindrà alguna gelada d'última hora. Camine amb cura, trepitge només les rajoles vermelles i jugue a fer equilibri per la vora. Em sente a un banc, m'estire, respire i torne a agafar la marxa.

"Aunque tú no lo sepas, nunca escribo el remite en el sobre"

Hi ha cançons que marquen èpoques. I jo, d'ací uns anys, escoltaré esta cançó i recordaré aquella primavera de 2019 que va arribar amb pressa, junt amb la contradicció de saber que s'ha pres la decisió correcta i alhora no poder deixar de tremolar per la por que fa.

"Aunque tú no lo sepas, nos decíamos tanto"