Per favor i gràcies...

27 de desembre de 2019

Amb el temps puc veure clar el que sempre vaig voler: que estigueres. I sobre tot, que estiguerem. Al mateix temps i al mateix lloc. Ho dic moltes vegades, però no sé si sempre en sóc conscient del que dic.

Sembla de les coses més fàcils del món, però en realitat és molt difícil, coincidir. De vegades no es pot estar, d'altres no es vol. 

Em vas dir un dia que parlava molt bé, allà en la clandestinitat que dóna el cotxe a les tres de la matinada, mentre la meua  parella treballava massa com per trobar-me a faltar, i mentre la teua autoestima encara estava massa tocada per l'última parella que et va deixar, per whatsapp, que  no se t'oblide.  

Vaig tornar a casa amb la teua olor al cos i a l'ànima, però vam coincidir el justet com per saber  (amb el temps) que no coincidiríem més. I amb el temps també, he pogut creure'm que tu tenies més a perdre que jo.

Hi ha coses que només es poden veure amb la perspectiva dels anys passats i per això sé que de tant en tant lliges açò que escric, i busques si he aconseguit el meu trasllat a la feina, i que tens coneixement (d'una forma o d'una altra) dels meus avanços en general.

Quan les relacions s'acaben sempre passa que ens quedem amb l'ultima imatge que vam tenir d'eixa persona. Per això aprofite aquest moment i aquest espai per dir-te que no sóc qui vaig ser. 

No m'importa que sàpigues de mi, però tampoc necessite que sàpigues. Per això, benvingut de nou a aquest bloc i a tot açò que escric.

Ara bé, en eixir rolla la clau.

Per favor i gràcies.