Fem-ho...

16 de març de 2020

Tinc trenta-cinc anys. I en esta llarga i alhora curta vida que tinc, he hagut de parar quatre vegades. Parar en sec, deixar-ho tot de costat, dedicar-me a mi mateixa i veure la resta passar per davant de mi. Imagine que a tots ens ha passat, açò. 

Jo, a base de parar i arrancar, he après que quan la vida m'obliga a parar és perquè alguna cosa no funciona bé i és totalment necessari prestar-li el temps suficient com per esbrinar què és el que no està bé i què és el que la vida m'esta dient que he de canviar i aprendre. I així és com aquestes parades obligatòries són parades que faig per repostar, punts d'inflexió, dels què marquen un abans i un després. 

Ara, però, ens trobem en una situació en la qual no ens havíem trobat mai (almenys jo). És el món qui ens obliga a parar. Jo no sóc de les de "Oh, Déu meu! Envia'ns un senyal!". No sóc creient. Però sí crec que, si hem de parar, és perquè alguna cosa se'ns escapa. Alguna cosa hem d'aprendre. I què voleu que vos diga...En dos dies que portem confinats a casa ja hem après moltes coses, no creieu?

Hem passat de mirar per nosaltres a mirar per la resta. Hem passat de no voler creuar-se amb la veïna a trucar-li al timbre per saber si està bé o si necessita qualsevol cosa. Hem passat de no coincidir a haver de conviure. Hem passat d'ignorar les persones majors a protegir-les com mereixen. Hem passat de mirar per damunt del muscle al caixer o caixera del supermercat a donar-li les gràcies per la seua feina. I el mateix amb netejadors i netejadores, auxiliars, transportistes... Eixa gent que, de vegades, mirem amb condescendència i que mira tu per on, resulta que són igual d'importants que tu i que jo. 

Enguany farà setze anys que va morir l'àvia i no m'agradaria que ara estigués viva, amb el que estem vivint. Però si m'agrada imaginar què diria. I ho sé perfectament, perquè ho va dir tota la seua vida: "la vida és circular, com una roda. Hui estàs baix i demà estàs dalt. Però compte, que a l'inrevés també ocorre".

Així, aprofitem aquest temps que ens dóna el món per esbrinar què està passant, a què estàvem donant valor i a què caldria donar-ne més. A qui estàvem estimant o cuidant poc. A què dedicàvem el temps i a què caldria dedicar-ne més. Jo, per començar ja he pres la decisió de que cada 22 de desembre canviaré la paraula "almenys", per les paraules "què bé". I així, en lloc de dir "almenys tenim salut" diré "què bé que tenim salut". Perquè una paraula pot canviar tot un sentit.

Amigues i amics, el món ens ha obligat a parar perquè alguna cosa hem d'aprendre. 

Fem-ho.


"No nos suceden cosas para las que no estamos preparados"

8M

8 de març de 2020

Quan tenia 9 o 10 anys, els xics de la meua classe triaven entre jugar a futbet, a vaques o a tocar culs a les xiques.

Als 14 anys, tornant del poliesportiu a casa, un xic del poble (un any major que jo) em va seguir al darrere i em va apretar el cul justet quan ficava la clau de casa per entrar.

Als 17 anys, un professor de música s'oferia a dur-me a casa amb el cotxe després d'un concert que acabava tard. Em va besar, contra el vidre del copilot, sense donar-me temps ni a reaccionar. Jo en tenia 17. Ell 33.

Quan estudiava a València, de camí a casa d'una amiga i a l'altura del Mestalla, un home amb el què em vaig creuar em va tocar una mamella. Sense intercanviar paraula.

Quan vaig treballar a l'escola del meu poble vaig tenir una relació amb un company de feina que va aconseguir que deixés d'anar amb les amigues, que deixés d'anar amb la banda a tocar, que no anigués a veure a ma mare. Quan vaig decidir posar fi, ell va decidir que era el principi per a ell. I m'esperava a la porta de l'aula per dir-me, dia sí i dia també que m'estimava i que ho sentia, després de dir-me lo guarra que era. Aparcava a la porta de ma casa. Eixia pel meu poble, anava als llocs on anava jo, molestava a les meues amistats, feia carasses als meus pares quan se'ls creuava pel carrer. Vaig estar un estiu sense eixir de casa sola. Vaig triar altre centre per al cus següent.

Ell segueix allí.

I me'n deixe moltes, de situacions semblants. 

Així que no digueu que el feminisme és el contrari del masclisme. Jo sóc feminista i no vull res d'això per a cap home. 

El que passa és que tenen por, els masclistes. Por de que volguem fer amb ells el que ells porten fent amb nosaltres durant tota la vida.

El futur serà feminista.

O  no serà.