No..?

3 de setembre de 2020 

Al final tot era qüestió de trobar la cançó. Quan tenia setze anys estava igual d'obsessionada amb esta cançó que amb el meu professor de física (Ramón).

 

Em sembla tan llunyana aquella vida que em costa saber si realment era jo o no. No teniu la sensació, de vegades, d'haver viscut tres o quatre vides diferents? Imagine que són punts d'inflexió. Jo em pose a contar i en trobe cinc, de punts d'inflexió. 

El primer és haver enviat a fer la ma a les meues "amigues" en segon d'ESO. Una de les decisions més encertades, en aquells temps. Per aquella època era súper important vestir guai, maquillar-se bé i sobre tot: no tenir més amistats. Quan vaig acabar esbrinant les burles a les esquenes i el fet que em digueren a mi de posar més diners per a les acampades de pasqua (entre d'altres), vaig decidir que a mamar-la totes. Això va marcar un abans i un després, perquè des de llavors, les meues amistats han sigut poques, però ben escollides. Ara fan sopars de quinta i de vegades algú m'ha preguntat per què no vaig. Doncs mireu, xiques, perquè els vostres records de l'època adolescent no són els mateixos que els meus. 

Un segon punt d'inflexió va ser el canvi de carrera, perquè per si no ho sabieu, jo vaig començar a estudiar arquitectura. No sé en quin moment vaig pensar que eixos eren uns estudis que m'anirien bé, perquè sempre m'han agradat més les lletres que les ciències. Però com sempre, i ara que estic al sistema puc veure, quan treus bones notes no pots triar uns estudis universitaris de lletres, per als mateixos professors d'institut és perdre el temps. Passar a estudiar magisteri va ser canviar de vida, de ciutat i de casa. Vaig arribar a València sense ninguna gana i encara de tant en tant em pregunte si no tornaré algun dia. Imagine que no, perquè el que jo enyore de València és més una època que un carrer. Una bicicleta, les xerrades en el llit del riu Túria, el cafè Matisse cada dimarts i sobre tot: la incertesa i l'angoixa romàntica de no saber, de que tot estiga per vindre i per fer.

Treure la plaça de mestra. Altre punt d'inflexió. Escoltar durant uns mesos la frase: "Doncs...ja està, no? Ja ho tens tot fet". Sentir que una plaça em donava una tranquil·litat insuperable, la possibilitat d'independitzar-me definitivament (i no a temporades). De vegades encara hi ha qui em pregunta per què seguisc estudiant. No tot el món entén que existeixen persones a les quals els agrada estudiar i saber, i no estudiar amb la fi només d'aconseguir una feina i punt. 

Campello, següent punt. Em costa encara escriure d'El Campello. I han passat sis anys. Ja en parlaré quan aconseguisca el trasllat definitiu. De moment no em sent capaç de descriure massa, mentre encara tinc una ancora que em lliga a aquell curs escolar que ho va arrassar tot: la fam, els quilos, la meua relació de parella i la meua salut mental. Recorde mirar-me a l'espill, mi despullada, veure'm la roba interior mig caiguda i pensar: "no hay mal que por bien no venga". Però no, no era sa perdre pes perquè es perdien les ganes de viure. La majoria de vegades cal mirar cap a dins i ser conseqüents amb els nostres actes. En la majoria de les situacions incòmodes o dolentes tindrem la culpa nosaltres, perquè haurem fet o dit alguna cosa que, sense mala intenció, ha provocat el cataclisme. Moltes persones són responsables del meu any en Campello i vos assegure que, amb el temps, he vist clar que jo no vaig tenir més del 20% de responsabilitat en tot el que va passar. Tant de bo, en eixos moments de feblesa, tinguerem un botonet a dins nostre que al activar-lo, actuara per nosaltres. Hagueren rodat caps, administrativament parlant, clar. 

I arribem a la maternitat, de la qual encara no vull parlar, no sé si perquè encara no sé massa bé com desfer el nuc de pensaments i sentiments que em suposa o perquè no vull acceptar que és i serà el punt d'inflexió més gran que ha succeït i succeirà. Amb la qual cosa arribe, inevitablement a la pregunta que fa anys em feia molta gent, quan vaig aprovar l'oposició. 

Doncs...ja està tot fet, no?

No hay comentarios: