Coses nostres...

22 d'Octubre de 2007

Vivim rodejats de gent, i no sabem res de ningú. I ningú sap res de nosatres, clar. Tot té dues direccions.

Hi ha coses que no diem. Hi ha coses, també, que només li les contem a certes persones. Hi ha d'altres, però, que li les contem a qui no li les tenim que contar.

D'entre les coses que no diem estan, per exemple: que ens sentim a soles, que de vegades sentim vergonya de nosaltres mateixa o fins i tot d'algun amic o amiga (el que s'anomena vergonya aliena). Tampoc no diem que tenim dubes de tot allò que ens envolta, que no tenim clar que estudiar haja servit per a alguna cosa. Que estimem, o també que no estimem, d'altres que mentim al dir que estimem, o fins i tot que estimem a altres persones.

Les coses que només contem a certes persones, podrien ser: infidelitats, problemes sexuals, enfermetats i problemes familiars, entre d'altres.

I finalment, estan les coses que contem a qui no tendriem que contar: un secret que no volem que veja la llum, una indecisió laboral al teu cap, confesar a algú que no el/la trobem a faltar, o que estimem a qui no tenim que estimar.

Potser eixes coses ocultes són presisament el a la gent li agradaria saber. A uns, perquè realment es preocupem pel que passa en les nostres vides, i a altres per pura curiositat i per tenir un tema que contar en el bar.

En qualsevol cas, eixos "secrets" de vegades a mitjes que tenim, són nostres. Són sentiments, implusos, formes de vore i viure la vida que no podem negar, ni tampoc tenim per què avergonyir-nos d'ells.
Es tracta tan sols, d'assumir el que fem, diem o sentim, perquè si no, estarem rebutjant-nos a nosaltres mateixa, i cal tenir clar, que no hi ha ningú que ens conega més que nosaltres mateixa, ni tampoc ningú que ens estime tant.

2 comentarios:

NaNDo dijo...

També hi ha d'aquells que deixenveure més eixes coses seues i els qui es deixen veure menys eixes coses seues, encara que també están els que mostren unes coes i resulten no ser les seues. Jo em veig en el grup dels que es deixen veure poc, es a dir, sóc més be reservat.

Sole dijo...

Si, supose que la clau està en trobar un equilibri..I deixar veure allò que és important, i deixar els cotilleos varios i el morbo per a les alcauetes, perquè d'alguna cosa han de viure!