La piscina..

Dijous 25 d'Octubre de 2007

La piscina és un espai que podriem calificar "de reunió". Allí, últimament estic trobant-me en tota la gent del poble. I ja sabeu que jo no sóc massa sociable per ací per estes terres...

Bé, doncs, com he dit, anar a nadar i trobar-te algú conegut és inevitable:

Està el socorrista, que resulta ser el "pardillo" de la teua clase de l'escola, amb qui tot el món es ficava. I descobreixes que en realitat no és tonto: que ha pogut estudiar, treballa, i que fins i tot, tonteja en les jovenetes que van als cursets de natació. O siga, podriem afirmar que tè èxit, o almenys no es pot queixar.

Després estan les que van a aqua gym. Jo em pensava que les que anaven a este tipus de "ball aquàtic" eren aueles (o almenys així ens ho mostra la televisió, no?). Doncs no. A aquests cursets asisteixen les mares dels teus companys de l'institut, que al veure't et fan un qüestionari de preguntes sobre la teua vida actal. I les filles d'eixes mares, o siga: les companyes d'institut. Estes aguanten un poc la compostura mentre les seues mares fan el qüestionari, però no solten cap paraula. Solen mirar-te de dalt a baix, pensant que el banyador et queda mal, perquè et trau les cartuxeres, la celulitis o que el gorro de bany et fa unes orelles horribles.

Després està la gent que va al bany lliure, i també són qüestió d'estudi:

Estan, per un costat, els xiquets d'uns 15-16 anys, amb la cara plena d'acné, que van tots junts en manada, i s'empenyen en nadar tots pel mateix carril, encara que no càpiguen. I he descobert que si al carril del costat hi ha alguna xiqueta primeta, en ortodoncia en la boca i la mateixa quantitat d'acné a la cara, naden més depressa! Això podria ser motiu d'estudi per a sociòlegs.

Per altre costat estan les típiques xiques jovenetes (uns 27-28 anys), que es passen l'hora a un cantó de la piscina, menejant les cames amunt i avall (per no perdre el moviment, sas?), alhora que parlen de problemes sexuals o menstruals.

També estan, com no, els tios un poc ixits. Que fan moviments extranys per davall l'aigua (sort que van inventar les ulleres de bucejar per advertir-ho!), o que es claven la mà al pantaló, buscant que se jo...

I finalment estic jo. Que em passe l'hora alternant el nadar i observar totes estes coses, per compartir la meua sabiduria, per si algun dia decidiu anar a nadar, així no vos trobareu sorpreses!

Algun dia analitzarés les conductes en el vestuari femení, al qual també he descobert comportaments realment extrays...

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Molt fort em pareixen les teves classificacions. Amb quina autoritat jutges a la gent? Creus suficientment amb la teva clara visió de la gent, que eres capaç d´aglutinar-la amb només un cop d´ull?
Jo també soc molt observador i mai m´he atrevit a jutjar a la gent per un comportament puntual, una vestimenta determinada o una actitut diferenciada.

Sole dijo...

En cap moment m'he cregut més que ningú, ni tampoc que les meues observacions siguen totals i absolutes.

M'agrada descriure el que veig, però no jutge ningú.

No sé qui ets, i si t'he pogut ofendre ho sent.

Però al igual que dius que jo jutge la gent sense autoritat, tu ara m'estàs jutjant a mi i el meu blog, que és un espai en el que obertament puc escriu-re el que em parega.

A més, en cap moment he nomenat ningú, i no sas si alguna de les classifiacions que he fet són realment certes o tenen algun xicotet punt de ficció.

Sole dijo...

Ah, ho oblidava!

Altra coseta: no sé si normalment llegeixes el que escric, o només aquest últim post.

Si és així, deuries pegar una ullada a la resta del blog, i descobriràs que potser les meues observacions no es limiten a la gent, i molt menys a "jutjarla", com tu dius.

Altres vegades també escric de la vida, i de reflexions que tinc d'ella.

Si ja li has pegat una ullada i és això el que penses, aleshores no tinc res més que dir.

Discrepar és humà, no temim perquè pensar el mateix.

Jorge dijo...

No juzga a nadie. Describe situaciones cotidianas. Habla de estereotipos que nos son familiares, con los que nos podemos identificar. Ahora va ser que todos los que escriben monologos juzgan a todo el mundo... Se rien del mundo en general y de nada en concreto. Caricaturizar el comportamiento de un grupo de personas no es juzgarlas a todas ellas, simplemente aporta una visión irónica de la situación.