Plorar...

3 d'Octubre de 2007

Plorar és algo que hem fet des de xicotets. El que passa és que els motius per què es plora van canviant a mesura que anem creixent.

Supose que el primer motiu pel que vam plorar va ser per la traumàtica experiència de passar del nostre petit món aquàtic de dins del ventre de la mare, al gran món aèri en el que ens trobem.
Jo no recorde esta experiència, però supose que vaig plorar molt, perquè jo sempre he plorat com una magdalena.

Després estan, i això si ho recorde, les rabietes que agafavem de menuts: perquè no t'agradava el dinar, perquè volies llepolies, perquè se t'havia escapat el globus d'heli que el pare t'havia comprat 5 minuts abans, per qualsevol mini-agressió física o verbal (Recorde que un dia vaig plorar perquè una companya de classe em va dir "sagala". Ahí em va ixir la finolis que portava dins), etc.

A mesura que anavem creixent, els motius pels que ploravem eren més difícils d'explicar, perquè si ho pensem, el plorar es un acte que va de fora a dins, és a dir, comencem plorant per coses que es poden tocar, externes a nosaltres, i acabem plorant per sensacions o sentiments que de vegades no sabem ni com s'anomenen.

També podriem parlar dels llocs típics per plorar, que solen ser explotats a les pel.lícules, i en els quals tots hem plorat alguna vegada: està el llit, el bany (sentat a wàter o en la dutxa. Este lloc m'agrada, perquè dins la dutxa, plores i no sents que les llàgrimes et mullen la cara!), el cotxe, el carrer (en algun moment d'exaltació de l'amistat en plena borraxera), etc.

I després, estan els motius pels que plora una persona adulta: per la pèrdua d'algun familiar, per la fí d'una relació, per l'aprovat de l'últim exàmen de la carrera, perquè el test d'embaràs diu que "no", perquè el test d'embaràs diu que "si", perquè passes a ser "fijo" en el treball, perquè has acabat de pagar el cotxe (no podrem dir el mateix de la hipotèca), perquè no t'has pogur tragar l'orgull, etc.

En fins, podem dir que plorar és cosa de tots, i que els motius són ben variats.

I el que no haja plorat per algun d'aquestos motius, que tire la primera pedra...

2 comentarios:

Agostí Tiralí dijo...

No vos rigau, però jo quan era menudet, i mon tornàvem cap a Benidorm, passant per la marjal i per Castalla, em girava plorant i dient...Adéu Onil! Adéu Onil!

I si, sóc massa sentimentalot. Quan em toquen la fibra sensible no puc evitar-ho...que llagrimots m´eixien sentint a "Al Tall" per primera volta en València...

Però no puc plorar davant la gent, i sé que a voltes és bo desofegar-se amb algú, però em fa vergonya...

Sole...si cada volta que senqties "sagala" ploraves, no pararies de plorar en ta vida...perquè mira que es diu eixa paraula en eixe poble...

Salut i plor!

NaNDo dijo...

També està el fet més biològic que et ploren els ulls, per que hi ha molt fum en l'ambient, perque tens la vista cansada, ... ves a saber.

El que pense jo es que que algú et faja plorar no es tan negatiu, ja que si algú et fa plorar es perque eixe algú t'importa.