Tot i res...

1 d'Octubre de 2007

Arriba un dia en que, per sort o per desgràcia, t'adones que no signifiques res en la vida de ningú, o potser ho eres tot, i fins i tot pots ser-ho tot, i res, a la vegada.

En no significar res em referixc a que la teua vida, i tu, en general, pots arribar a ser, com a molt, una milèssima part en la vida d'una persona, al igual que la resta de la gent, només serà una xicoteta part en la teua vida.

Des de xicotets, estem envoltats de gent: els pares i la família en general, els/les mestres, els companys de l'escola, els de futbet, tenis o qualsevol esport que practiques, els companys del conservatori, de la banda, els amics dels amics...I ara, deu anys després, caben en una mà la gent en la que segueixes tenint alguna relació.

Potser, durant un espai de temps relativament curt, vas ser la millor amiga, companya, confident, amant, enemiga, etc., d'algú. Però eixe temps va passar, i hui, et creues en algú del passat en el bus, i sents que la vida en comú amb eixa persona ha desaparegut per complet. Arribes a pensar, fins i tot, que no ha sigut real. Els recòrds estan al teu cap, però s'esfumen quan veus que la persona que compartia protagonisme amb tu gira el cap, evitant creuar les mirades, i llavors, forçar un salut incòmode i inoportú.

Segurament, alguna d'eixes persones va ser la cuplable de que hui en dia m'agrade la música que m'agrada, o de que haja estudiat el que he estudiat, i no altra cosa. Segurament també hauré disfrutat de molts concerts i moltes festes loques gràcies a la influència d'eixes persones. Perquè, encara que no ho sàpien (perquè jo tampoc vull un salut forçat i incòmode), una cançó, un comentari, una mirada, un gest...Poden canviar el rumb d'una persona.

I aleshores descobreixes que eres qui eres per eixes persones, perquè un dia algú et va fer mal, i des d'aleshores vas canviar la teua forma de confiar en la gent. Altre dia, algú et va fer feliç, i llavors vas pensar que tu també volies fer feliç a algú. Un altre dia, algú va fer que escoltares una cançó, i a partir d'eixe dia no t'has perdut cap concert d'eixe grup. Un altre, algú et va donar a provar un plat especial, i des d'eixe dia t'agrada la cuina...

Resulta almenys curiós, com eixos instants són el resum de nosaltres mateixos, perquè són els instants que ens han anat definint. És tot el que tenim, i que és nostre realment.
Però al mateix temps, no tenim res, perquè és el primer que oblidem. El principi de tot desapareix, i arriba un dia en que ens preguntem com hem arribat fins ací.

Només hi ha que anar enrrere, i pensar en cada detall que ens ha fet canviar, potser no serà res, quasi un minúscul segon en el passat. Però, un segon que ho és tot.

No hay comentarios: