La cosa va de bellesa..

16 de Novembre de 2007

Hi ha bellesa que em fascina. I no parle de modèls desfilant per passarel.la cibeles i gaudí, en les costelles marcades, i amb la necessitat de passar dues vegades per fer sombra.

Faig referència a la bellesa natural. Em referixc a gent amb entrades i amb la panxeta que es marca al seure al sofà. Xiques amb una 40-42 de pantaló, i xics sense necessitat de formar xocolatina a la panxa. I per què no? També amb ulleres. O és que ser miope ara és pecat?

L'altre dia un amic em deia: "Mare Sole, estic tirant una panxeta..."I què? No vull dir que ens posem tots a menjar com a porcs, sense controlar el que menjem, però quina necessitat tenim de complir un modèl de bellesa que ens han establert? Per què hem de portar una talla 36, si tota la vida hem utilitzat la 40? I per què si traeu un poquet de panxeta per damunt dels calçotets us heu de sentir culpables? La culpabilitat no ens deixa pensar amb claredat, i ens porta a començar un règim per perdre 4 kilos i acabar fican-te els dits per intentar tirar el dinar.

El problema està en les modes, i en la clase d'influències que rebem desde tot tipus de mitjans de comunicació. Però, tots sabem (encara que no ens vulguem adonar), que molta d'aquesta informació ha passat abans un procés de transformació anomenada photoshop.

Ací teniu un enllaç que pot servir d'exemple.

http://www.youtube.com/watch?v=DZPdVQ0DLRo

En fins, el que vull dir és que la bellesa la podem trobar per tot arreu, en gent que ens trobem al supermercat, al tren, al treball, pel carrer...I també de totes les edats eh? Perquè la bellesa de cadascú és això...bellesa natural, que pot destacar més un dia que altre, perquè ens arreglem per a un soparet, d'acord. Però no ens fem una sessió de photoshop abans d'ixir de casa, no?

Jo, definitivament, seguiré dormint igual si resulta que demà en les tendes de roba de més afluència deixen de fer la meua talla. Perquè pesem el que pesem i independentment de la talla que usem, les cartuxeres que pugam tindre, i la panxeta que ixa per damunt del pantaló...Cadascú seguix sent cadascú, i si no estimem el nostre cos, no ens estimarem com a persones.

Ale, a sopar!

5 comentarios:

Albert Miret dijo...

Recorde que farà mès d'un any els membres de l'Associació de diversitat Funcional Universitària (associació que sim'pulsà desde l'UJI a Castelló) várem donar una xarrada per presentar-la i un dels punts era este: com la societat ens marca determinats rols i si ten ixes ja no pots formar-ne part.
Trobe una molt bona reflexió la que acì has posat. Molta gent tot i patir una diversitat funcional (terme acunyat pel fórum de vida independent que ve a substituir la paraula discapacitat) seguix i seguim reclamant la igualtat amb la resta, ningù som perfectes sortuosament; cadascù tè la bellesa que tè i fa el que pot en tots els ámbits sense que ningù li tinga compasió o quel com semblant.
Sé que m'en he eixit un poc del tema però crec que cal acabar ja amb estos rols que no ens conduixen mès que a l'exclusió.

Agostí Tiralí dijo...

Ai Sole...eixe amic que et dia que tenia panxeta hui s´ha pegat un dinarot increïble, s´ha berenat un bon xocolate amb xurros, ha sopat rostida de xulles, botifarres, xoriços i cansalà...i sense cap regomell. Així que no el cites com un exemple d´absorbit per la moda...

Ben és cert que en moltes ocasions quan no ens entren els pantalons o ens toquem les mamelles i descobrim que mos podem posar fins i tot sostén, ens entra un poc de mania. No vaig a enganyar-te. Però també et dic que sols viuria en este món sols per menjar. És el major plaer d´aquesta vida, fins i tot més que pegar un cuet (que no en peguem molts). Per això moltes voltes considere una tonteria el privar-se d´engolir tots eixos menjars que ens trobem. Si ens abellix, xè a jalar...sense enfitar-se.

De totes formes, i també relacionat amb això, està l´esport. Jo personalment m´agrada fer-ne (ara estic gos) no per tenir un cos escultural, com molts sinó per sentir que gaudix de bona salut i vitalitat.

Per cert Sole, estàs tremenda...jajajajajajaja

Sole dijo...

Agus,tranquil, ja sé que el "nostre" amic no és cap absorbit per la moda...Però, per algun lloc havia de començar la meua reflexió! jajaj! I la seua "mania momentània" que va donar lloc a eixa frase, va ser ideal per expresar-ho tot...jeje

I no et preocupes..que la panxeta i les mamelles de les que parles, poden arribar a resultar sexys!uo!

Albert, el que dius em sembla molt interessant. Parlava de la bellesa,i havia obviat l'exclusió no només pel físic, sino a més per qualsevol diversiat funcional.
Trobe que tens raó en el que dius sobre els rols que ens marca la societat, de manera que si no formes part d'algun eres excluit.

Anant un poc al meu terreny, he de dir que tot es un problema que comença en l'educació que rebem. Moltes lleis educatives parlen de integració i fins i tot, les més innovadores d'inclusió (social i laboral), però obvien la gran força dels mitjans de comunicació, i de les modes socials. Per no parlar de la falta de recursos, però això ja és un altre tema...

NaNDo dijo...

També normalment sol ser inversament proporcional la bellesa interior amb la bellesa física; i crec que sembla prou creible el tòpic de que la bellesa interior es la que realment importa (també diuen que aquest tòpic solen dir-lo els lletjos... es posible, jeje).

Al final l'alimentació ha d'estar més lligada a la salut i no al físic, i no per voler agradar més als demés has de privar-te d'un bon banquet, i ara de cara al Nadal.. a menjar pernil, torrons, polvorons i el que faça falta... i beure el que faça falta també.

Pasqui dijo...

Estic d´acord amb el que diu Nan; "l'alimentació ha d'estar més lligada a la salut i no al físic".

Quan vaig estar a EEUU flipava amb la quantitat de menjar merda que un es podia ficar al cos tenint la consciéncia tranquila perquè era ultra-light. Quan vaig tornar ací em vaig donar conte de que tb fem el mateix (a petita escala); no es que estigam tan obsesionats com ells amb els carbohidrats però de vegades si ens decantem per un producte xq és light, semidesnatat...

Jo crec que hi ha que menjar de tot pero de tant en tant no ve mal fer algun exces... Com diu Agostí; "menjar és un plaer".

Ara que venen els nadals... a gaudir!