Planificar-se

14 de Novembre de 2007

Planificar-se és una cosa que crec que ens ensenyen desde ben xicotets. Ja en l'escola tot ens ho planificaven: teniem un horari, teniem els babis penjats cadascú al seu penjador, teniem els nostres casillers amb els arxivadors per arxivar els treballs del primer, segon i tercer trimestre. Estaven els deures del cap de setmana, i els quadernets d'estiu de Santillana, que tant odiavem. Teniem una hora determinada per esmortzar i una altra per anar al bany (excepte per al qui tenia una bufeta capritxosa i s'ho feia damunt quan li venia en gana).

Un poquet més majorets, la planificació arribava també per les vesprades. No només era l'horari dels matins de l'institut, sinó també els dies que anaves a màquina (els de a uno ja!), els que anaves al conservatori, també estaven els dies que tenies assaig en la banda, el repàs de física (perquè no hi havia manera), i havies de treure temps per planificar la vida social, que és també imprescindible.

Supose que a mesura que anem creixent, la planificació va adoptant noves formes. És com estimar a una persona, que no és el mateix el primer dia, que el dia del 50 aniversari de casats...

De manera que arriba un dia en que et trobes fent plans en ta mare: que si el treball, que si el pagar el cotxe, que si pagar la hipotèca, l'impost de béns inmobles, els diners que li deus a la de la carnisseria (que no li has pagat, perquè pensaves que portàves més diners a la cartera, però te'ls has deixat en la fruita i la verdura), el sopar d'esquadra, el regal d'aniversari del teu cosí...

I arribes a la terrible conclusió de que la teua planificació ja només gira al voltant dels diners. Acabes maleïnt aquell que va inventar aquest sistema de pagament, en lo bé que estavem en el sistema dels "trueques"! Ja sabeu, canviar una gallina per 4 kilos de farina i 2 de dentilles...(potser el canvi no és massa encertat, però jo he nascut al capitalisme, no sé moure'm dins d'estos termes).

En definitiva, nos vos calfeu més el cap. Cada mes que passe ens costarà més arribar al final. "El euro? Les hipotèques que hauran pujat? La verdura o la fruita, que s'han encarit?" (ens preguntarem tots). Però no. Potser es que seguim vivint en un sistema d'estaments enmascarat. De manera que els "pobres" són els que paquen la bona vida dels rics.

I això només porta una dura conclusió: a la fí, els més rics són més rics, i els més pobres, cada vegada ho serem més.

2 comentarios:

NaNDo dijo...

Jo sempre he pensat i he dit que la raça humana es la més estúpida de totes. Es l'unic animal que ha inventat una cosa que el domina: els diners. No ens movem per una altra cosa que no siguen els diners, i la nostra personalitat va lligada amb el nostre poder adquisitiu (monetariament parlant), ... en conclusió: els diners ens diuen com hem de ser, que hem de fer, amb quí hem d'anar... Els gossos no tenen diners i fan el que els dona la gana.

Anónimo dijo...

He llegit el teu missatge, i em pareix una reflexió molt encertada. I és que els humans, cada vegada estem més deshumanitzats, i si hauríem de lluitar per ser cada vegada més lliures, pel contrari tendim a l´esclavitud, no només econòmica, sinó també per les modes, altre tipus de dictadura que acceptem sense voler, però que tothom qui no vulga que l´assenyalen amb el dit segueix. I les modes, al cap i a la fi, són també un invent del capitalisme per a fer-nos consumir, de tal manera que el sistema es retroalimenta. De vegades també som esclaus de nosaltres mateixos. I és que en aquests temps, pensar per si mateix segueix sent perillós.