Arrop i tallaetes...

29 de febrer de 2008

Hui era un dia com qualsevol altre. Feia bon temps, sol i núvols per a ser exactes. Com sempre, he obert el balcó per a que l'habitació es ventilara, i corria una brisa fresqueta que ha fet que em despertara de seguida.

Els gats de la veïna estaven damunt el cotxe que hi havia aparcat davall del meu balcó, com sempre, i també es podien escoltar cantar els pardalets que hi ha al seu pati.

Des de la finestra de l'habitació de pas, en la que útimament estudie millor, podia veure el meu pati, on a mesura que avançava el matí pegava més el sol. En la cotxera, encara que la vista no alcançava a veure-la perquè el sostre ens ho impedia, sabia que el matiex sol que dona llum al pati cap al mig dia, aniria enllumenant la cotxera, alcançant el seu punt màxim de claror cap a les 3 de la vesprada.

En aquella cotxera de camp, on reposen aparcats els dos cotxes, la sofataora, la collita de l'oli i la llenya que fa que no passem fred duran l'hivern, solia reposar l'àvia, sentada en un tronc de madera, al solet...

De sobte, mentre recordava aquelles vesprades de sol en la cotxera, he escoltat al carrer aquella frase tan mítica de: "Arrooooop i tallaeeeeeeees!!!". Els que viviu a la ciutat potser no sabeu que es això de l'arrop i tallaetes. Ací al poble, cada cert temps, pasa un home que va en una furgoneta amb un megàfon venent arrop (que per cert, no m'agrada gens), i va cridant aquesta frase, per a que la gent que vulga comprar-ne ixca al carrer.

Recorde també que l'home de l'arrop sempre passava prompte (o potser es que no matinàvem tant), i sempre ens despertava amb aquella cançó: arroooop i tallaeeeeteeees!! I nosaltres, des de casa, li contestavem: i meeerda per les voreeeeteeeees!!

De xicoteta, l'àvia ixia al carrera a comprar arrop, i a afilar els ganivets. Hui, m'he assomat al balcó i apenes dues dones que passaven per allí de casualitat han comprat arrop a aquest senyor. I no recorde el temps que fa que l'afilador ja no passa per aquests carrers.

Potser els qui no coneixeu aquestes dues tradicions no sentiu tristesa al llegir açò. A mi me'n fa, perquè em recorda a la meua infància: el rogle de gent que es feia davant la moto de l'afilador, o davant la furgoneta del l'home de l' arrop i tallaetes, i sobretot em recorda a les vesprades de sol en la cotxera en les que nosaltres berenavem pa en oli i cola-cao i l'àvia disfrutava del seu arrop acabaet de comprar...


4 comentarios:

bunburry dijo...

Encara que sembli mentida, aquí a Madrid la tradició de l'afilador ha existit fins fa ben poc (encara se'n veu algún, però només a les portes dels mercats). Potser és que jo sóc de barri i els barris són una altra cosa distinta al centre de la ciutat, però jo recordo perfectament como des del llit em despertava la musiqueta de l'harmònica amb la qual aquest home es feia anunciar. També recordo que li cridàvem alguna cosa en senyal de protesta... Això de l'arrop i les tallaetes sí que no ho coneixia, de fet ni les paraules (arrop) em sonaven, així que tirant de google he vist que hi ha un dolç típic valencià que es diu "arrop i tallaetes", i que l'arrop és una mena de raïm, però no sé si serà el mateix que venen al poble.

Pasqui dijo...

Jo recorde de nano estar jugant al comedor de ma casa i sentir el soroll de l´armònica acompanyada pel crit; "El afilador... afilo cuchillos, navajas, tijeras..." de l´afilador.

De vegades tb es podia sentir al venedor d´arrop i talladetes; "mieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee(no recorde haver sentit mai una e tan llarga)eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeel!!!".

Ai (snif), que em pose nostàlgic!

Sole dijo...

bunburry: si, l'arrop és un dolç valencià, té un color negre o molt fosc, i crec que si que es fa del raïm...

pasqui: ostres es veritat! no men recordava que el mateix que venia l'arrop també venia tarros de mel i caramelos de mel..ma mare en comprava sempre! que bò..

NaNDo dijo...

Jo recorde a l'arroper quan de conte anar amb la furgoneta anava amb un carret taronja i blanc, d'on treia l'arrop i la mel. I el so de l'armànica i l'anunci de l'esmolador, i per supost, com amb la pedra redona que pegava voltes esmolava els ganivets i saltaven espurnes. El millor de tot es la dificlutat per a descifrar el que diuen amb el crit (encara que ara ho porten grabat... coses de la tecnologia).

Per cert, l'arroper passa per Castalla els dijous (o abans era els dijous, no sé si haurà canviat el dia).