Vivint la música...

11 de febrer de 2008

Jo no imagine un món sense música. El ritme, les notes, els silencis (igualment importants), ara fort, després piano...L'instrument que brilla per les llums dels focus, aquella marxa mora que et posa la pell de gallina, els instants de nervis abans del concert, la satisfacció quan ixes de l'escenari...

Posar els llavis a l'embocadura de la flauta és el principi d'unes notes, que més o menys afinades, ixen del teu cos. Del teu alé, de dins de tu.

Igualment, aquell que es dedica a cantar, fa de la seua veu una forma de comunicació, perquè la música és una forma de comunicar: tristesa, alegría, indignació...Tot és pot expresar a través d'ella, ja siga amb la veu o només amb el sò d'un instrument.

Però, igual que sóc músic, disfrute de la música com a espectadora, ja siga des de davall d'un escenari com des de casa, sentada davant l'ordinador. Jo no puc escoltar música mentre estudie, perquè em pot més la música que l'estudi, i segurament acabe pegant bots per l'habitació, o plorant, o com ara...escrivint un post sobre aquestes coses que em passen.

La música mou a la gent, transmiteix energia, i sobretot fa que pugues viatjar en el temps a qualsevol lloc, del passat, del futur, o d'un temps que no existeix ni existirá.

Quan estàs tu damunt d'un escenari dona igual el que t'ha passat instants abans, perquè sols pots vore la cara del director, que fa que aquella passió per les notes que està sentint passe per cada membre de la banda. I aleshores només pots estar pendent de les notes, del conjunt, del sò...Corxeres i semicorxeres van volant pel teu cap...I quina sensació...

En canvi, quan estàs davall, la emoció és igual o més gran. Dona igual que siga un concert de música clàsica o de rock, perquè al primer, t'emocionaràs escoltant Carmen, mentre aniràs pensant les notes que porta la flauta en cada passatje. En el segon, no coneixes a qui tens al teu costat, però cridem tots alhora, alcem les mans, cantem, vivim, botem...

Ara, sentada ací a la taula de la meua habitació he trobat aquesta cançó, que dos grans de la música van tocar aquest estiu. No és només la lletra de la cançó, que és una de les millors de Serrat (encara que Antonio Machado va tenir algo que vore..), sinó també el piano, els versos, i sobretot el públic.

Aquesta cançó, demostra que la música mou a la gent, perquè fa que tots a una, per una vegada en la vida, estiguen d'acord en una cosa: en cantar alhora. Jo vos recomane que poseu els altaveus al màxim, i segurament vos arribe la energia de la gent, i potser vos imagineu allí mateix, davall l'escenari.

I qui sap, potser, quasi sense voler, vos descobriu cantant...com m'ha passat a mi.


4 comentarios:

Agostí Tiralí dijo...

Fa temps, en classe de solfa...el mestre de la banda ens va donar la definició de "música": encara la recorde...crec que era algo així: música es el arte de bien combinar los sonidos con el ritmo"...Me la vaig aprendre de memòria amb poca gana perquè entrava a l´examen...Però sincerament i tal com dius, la música no sols és això. La càrrega emocional i sentimental que proporcionen aquestes notes fan que la música siga alguna cosa més que els sons o el ritme, que és el que de vegades ens fa plorar, riure, recordar, associar a una persona determinada...

Escoltar música bona és un luxe, però fer-la tu, i fent disfrutar a la resta és una situació indescriptible. Sents que cada nota és important, que a cada melodia has de donar-li un sentit. En el moment que se t´eriça la pell és sinònim de que realment estàs fent música...

Com bé dius jo tampoc podria viure sense ella...la meua vida no tindria cap sentit...

Salut i música!

Agostí Tiralí dijo...

Per cert, he recordat una anècdota que crec que és adient comentar-la.

La música ha tingut també certs efectes terapèutics. Recorde aquell cas del gran ciclista escalador italià, Giagni Bugno (que per cert va guanyar un mundial a Benidorm), que pujant ports era el millor i alhora de baixar-los per aquelles perilloses costeres i revoltes sentia una por que podia amb ell i el feia perdre tota la renda guanyada en l´escalada. A algú se li va ocórrer que entrenara el descens escoltant al mateix temps música de Mozart...miraculosament, la por va desaparéixer...

Que gran...la música...

Nina dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
23x3_alcubo dijo...

Encara puc recordar la meua primera audició com a clarinetista. Fa 6 anys em trovaba a la classe de Mari Carmen, la meua antiga professora de clarinet quan em va donar les obres que tocaría, m'enrecorde que vaig tocar varios duos, com "un elefante" que aleshores em pareixia molt difíl, a més vam interpretar tots els alumnes de clarinet la peça Carmen. Es impossible oblidar aquesta peça, perque aquell dia tocant-la els pels se me van eriçar i cada volta que la torne a sentir tornen a mi totes les sensacions que vaig sentir aquell día.

La música ens plena, ens alegra, ens fa plorar... pero pa tots els que som músics es una altra forma de viure.

Sens dubte el día mes important de tot músic es el día que entres en la banda. T'alçes de bon matí per a rreglar-te, possar-te aquell tratge que el sastre ta fet, la família comença arrivar per a estar en tu un día tan important. Tota la banda va per el carrer tocant, tu en la porta esperant, amb ansies de unir-te a la banda del teu poble, ja sens la música, està cridan-te i aleshores pots vore-los a tots frent a tu, al director, la banda, Pepe l'abanderat... i veus com el director s'arrima a tu es dona dos besaes i t'acompanya a incorporar-te. Tots aplaudixen, tu plores i sens dubte es un día que mai, cap músic podrà oblidar...

Jenny