Fatiga...

30 de març de 2008

Fatiga: Estat de cansament general a conseqüència d'una activitat molt intensa o prolongada, sigui física o intel.lectual.


Quan eixa activitat molt intensa es duu a terme desde fa 6 mesos, amb la seguretat que en durarà 3 més, i quan no és només física o intelectual, sinó que son ambdues coses a la vegada, és inevitable tenir moments en que creus que no seràs capaç.

I per això hi ha dies en que costa alçar-se del llit, sabent que hauràs de dedicar 8 hores d'esforç físic i intel.lectual sense saber si servirà d'alguna cosa.
D'altres eres optimista (si), i t'imagines un estiu en blanc, de matins de piscina i vesprades de cervessetes i aigua llimó, conseqüència d'un esforç recompensat.

En els meus pitjors anys d'institut recorde que posàvem a la pissarra els dies que faltaven per acabar-se el curs, i cada dia anavem restant-ne un. Cent dotze son els que em queden.

No sé si ha sigut bona idea contar-los.

Ya no...

29 de marzo de 2008

Ya no lloro cuando te vas, ni tampoco cuando vienes.
No me afecta que me mires, ni que baje las escaleras y ya no estés ahí.
Tampoco me provoca tristeza si te veo cruzar la calle, ni cuando presumes de ser mejor que yo.

Ya no lloro si me das de lado, ni tampoco cuando me dices "aquí estoy" sin ser sincera.
No me afecta que estés lejos, ni que estés cerca.
Tampoco me provoca tristeza si hablas de mi, ni cuando presumes de conocerme.

Ya no lloro cuando a través de tus actos dejas ver que te crees superior, ni tampoco cuando desprescias mi trabajo, porque ser maestra es un trabajo para estúpidas, según tu.
No me afecta que ya no me llames, ni que digas que todo lo que hago está mal.

Hubo un tiempo en que compartimos pupitre, apuntes, amistades, amores, copas y juerga. Pero eso ya pasó. No me conoces, ya no. Asi que:

No te atrevas a juzgarme
No te atrevas a hablar de mi
No te atrevas a presumir que eres mejor que yo
No te atrevas a mirarme
Ni te atrevas a insinuar que lo que hago es despreciable para ti

Plaers de la vida...

27 de març de 2008

Plaers de la vida:

- Dormir fins les 11 del matí
- Escoltar com plou des del llit, tapada fins les orelles
- Un got d'aigua quan estàs acalorada
- Un got de llet calenteta abans de dormir
- Aprofitar ja la llum del dia que entra per la finestra
- Anar descalçada i sentir la gelor del piso
- L'aigua calenta de la dutxa
- El baho de l'espill
- Estornudar
- Fer-se el mort cap per amunt a la piscina
- Despertar-se i escoltar els pardalets que canten damunt l'arbre de la veïna
- L'olor dels llençols nets quan et gites
- Les llepolies dels diumenges per la vesprada
- Les migdiades de dues hores
- Escoltar la respiració (que no els ronquits) de qui dorm al teu costat
- Tenir a qui acostar els peus gelats davall els llençols
- Que el semàfor es pose verd justament quan tu vas a creuar
- Arribar a casa mullada per la plutja i tenir un munt de tovalloles per secar-se
- La frescoreta de l'entrada de casa
- La calentoreta de l'estufa de llenya
- Mirar fotos
- Que et truquen quan et trobes mal
- Escoltar música
- Arribar a classe pensant que arribes tard i que no haja arribat encara el professor
- O també arribar a classe sense ganes i trobar un cartell a la porta que diu que el professor està malalt.
- Tenir amb qui juntar-se per ixir de festa, per parlar o per perdre el temps

El fin...

26 de marzo de 2008

- ¿Dónde está el fin?

- ¿El infinito?

- No, el fin.

- Quizás sea mañana.

- O puede que ya lo hayamos pasado y ahora nuestras vidas corran en negativo...

- Alomejor cuando lleguemos al fin, empezamos de nuevo...

- Alomejor...

Trobant...

26 de març de 2008

Trobant cançons d'altres temps...La lletra no té pèrdua...

Fallas...

16 de març de 2008

Una ciudad, el solecito de medio día, la pólvora, y las calles donde durante 4 días no passarán los coches. La gente ocupa las aceras, las avenidas principales, el centro, las terrazas donde una cerveza nos abre el hambre antes de comer...

De noche, el fresco nos recuerda que, a pesar del sol que ha hecho durante el día, todavía no ha llegado la primavera. Un barrio no demasiado conocido, donde años atrás vivia toda una generación de trabajadores, hoy en día es ocupado por toda una juventud de estudiantes.

En un bajo no demasiado grande, las paredes de un piso de no más de 70 metros, esconden toda una vida estudiantil. Los exámenes, las clases, el primer trabajo, los amores, los desamores...Al fondo del todo una pequeña habitación, y encima de la cama una montaña de chaquetas, "eso es que no somos las únicas...". Entonces, al levantar la cabeza, y a través de los barrotes de la reja oxidada vemos que en el patio hay gente, y luz, y música.

Es curiosa la sensación de entrar en aquel pequeño patio, sin conocer a nadie y saber que va a ser una noche grandiosa, porque aquel patio del bajo de un piso de estudiantes cualquiera, es el patio perfecto para esta noche. Una situación muy simple, que nos llevará a una noche redonda.

El humo de la carne salia huyendo de la barbacoa de aquel patio con música de los 80 de fondo, salía volando, dejando debajo de si la calle llena de gente, y unos extraños monigotes que se ríen de todo un año de política, cambio climático y todo aquello en que los humanos nos equivocamos.

"¿Cómo te llamabas?", "¿Y cómo se llamaba tu amigo?", "¿Quieres lomo?", "¡Pásame la sangría!" "¿Queda hielo?", "¿Dónde estaba el baño?"...

No sé cual será vuestra noche perfecta. La mía solo necesitó una pequeña barbacoa donde asar pinchos (y no lomo), una cantidad considerable de sangría y ron, y un montón de gente de distintos lugares que, aunque casi seguramente no vea en muchísimo tiempo, formaron parte de esa noche.

Porque aunque después acabamos en una orquesta cualquiera, donde había que escuchar una música estridente y poco bailable, la noche se quedó en aquel patio, en aquellas calles de un barrio de estudiantes, que un dia fue de obreros.

Y no hay más.

El síndrome del opositor...

11 de març de 2008

Símptomes:

-Fer-se un horari i que et falte temps per tots els costats
- No poder menjar quan està el dinar a taula
- Estar tota la vesprada picotejant a la nevera: ara un suc, ara unes olives, ara pa i pernil...
- Tenir set, ganes d'anar al bany, i haver de fer una trucada tot alhora.
- Somiar que el dia de l'exàmen et quedes dormint, o que arribes tard i no et deixaran entrar, o que punxes una roda anant de camí...
- Tenir son durant tot el dia i no poder dormir quant et gites
- Tenir al llit de convidat una muntanya de llibres, apunts, forro de llibres, carpetes, post-its, bolígrafs...
- No gaudir del divendres, perquè els dissabtes tens classe, i no gaudir dels dissabtes, perquè has tingut classe i estàs cansada
- Passar el diumenge pensant en tot el que has de fer la setmana següent
- Tenir la sensació de que totes les setmanes són iguals
- No gaudir del Nadal, ni de la Setmana Santa perquè NO TENS VACANCES
- Desitjar cada dia i cada minut que arribe juliol
- No trobar res del que busques perquè la teua habitació és una lleonera
- Trobar el que buscàves quan ja no et feia falta
- No tenir temps per arreglar-re, ni per planxar-te els cabells o maquillar-te
- Conseqüència del símptoma anterior: sempre vas amb els mateixos panatalons, amb els cabells enganxats en una cua, i amb la cara feta una porqueria
- Que et destorbe la llum quan ixes de casa (perquè eres capaç de no ixir en una setmana)
- Recordar que tens amics quan et truquen per saber si estàs viva
- Que et parlen i no saber de què estan parlan-te, perquè tu estàs repassant el tema 14
- Tenir que apuntar-te en l'agenda coses que no havia fet falta mai apuntar-te-les, com: quedar amb els amics, buscar un dissabte per ixir de festa, etc.

Si teniu algun d'aquests símptomes, aneu al metge, perquè açò no es viure!

Democràcia...

10 de març de 2008

Equilibri...

6 de març de 2008

Ahir bufava el vent més que mai, i mentre esperava que pasara el bus, vaig estar jugant a fer equilibri en el rastell de la vorera, desafiant el vent. A un costat la jespa i unes quantes floretes grogues, a l'altre 20 centímetres de precipici que acabaven en una vorera desgastada i plena de xiclets apegats.

Anava vestida amb uns pantalons amples a quadres de colors, que es sostenien per dos tirants al muscle. I una pajarita al coll del mateix color que el meu nas feia voltes al son del vent.

D'un moviment en fals, d'un xicotet instant de desconcentració depen l'equilibri del cos. Podriem caure, encara que baix tenim una red que ens arreplegaria, però la funció s'hauria llençat a perdre.

Ara el peu dret, l'esquerre, a poc a poc...sense pressa. Dreta, esquerra, dreta, esquerra...

Un moviment de gent davant els ulls fa que alcem la vista: ja ha arribat l'autobús, i sense adonar-me, he caigut al precipici. El meu peu esquerre reposa a la vorera i un xiclet s'ha apegat a la meua sola de la sabata.

Hi ha moments en que la sort depén d'un instant d'equilibri, en el qual un xicotet pas a la dreta o a l'esquerra ens fa caure a un precipici o a un trosset de jespa verda i humida. El que no podem saber és cap a quin costat és millor caure.

Ahir vaig caue al precipici, i no a la jespa. Però potser, caure cap al costat del precipici, tal dia com ahir, va ser tenir la sort del meu costat...

Castelluda 100%...

5 de març de 2008

Aquest és un post que no fa falta escriu-re i que al mateix temps resulta imprescindible.

Aquells que em coneixen saben que mai m'he sentit castelluda, ni tampoc colivenca, a pesar de tenir familia en els dos pobles. Supose que perquè al cap i a la fí ningú és d'enlloc, perquè hui pots estar ací, demà allà...En fins, ja m'enteneu.

Però hui, és un dia important en la meua vida, perquè hui puc dir que em sent castelluda 100%. En realitat resulta trist com he arribat a eixa conclusió, i ho explicaré amb un exemple que crec que resulta fàcil d'entendre:

"A l'escola, com en tots els llocs, trobem xiquets i xiquetes molt diferents, tant físicament, com a l'hora d'actuar i de comportar-se.

Un dia, en el meu període de practiques, un alumne de la meua aula, Aarón, portava allò tan discutible de l'economia de fitxes, mitjançant la qual se li premien les bones accions (sense castigar les roïnes), per donar-li un premi al final del mes. En aquest cas, el premi era ser el capità de l'equip de futbet durant un partit.

Bé, Aarón va aconseguir portar-se bé i la tutora va decidir que es mereixia ser el capità de l'equip de futbet durant un partit. Però, el problema estava en que l'equip de futbet ja tenia capità, concretament era Felipe, un alumne amb un comportament exel.lent a clase.
De manera que Felipe va ser destituit durant un dia per Aarón.

Aleshores es va produïr allò que jo anomene: aprenentatge per error: no va ser Aarón el que va a prendre a portar-se bé, sino que, Felipe va aprendre que per poder ser capità de l'equip de futbet, s'havia de portar mal."

No sé si s'ha entés bé l'exemple. El que vull dir es que de vegades, la vida ens dona lliçons que hem d'aprendre per error.

De manera que jo hui sóc castelluda, no perquè em sent castelluda, sinó perquè no em sent colivenca.

El pròxim dia que vaja a Onil serà com si anigués per primera vegada. Trobaré els amics de sempre, i ho passaré més bé que mai. Trepitjaré els seus carrers com si no els hagués trepitjat mai. Tocaré la flauta el dia de la processó de la Mare de Deu com sino ho hagués fet mai, i no alçaré la vista de la partitura, com si aquelles marxes no me les sabera de memòria.

Oblidaré aquells viatjes tan curts en "el mono loco" de la fira, oblidaré que un dia tenia un pis on anar a dormir els dies de festes, oblidaré el primer amor, i potser algun més. Oblidaré a gent que pensava que mai hauria d'obilidar, oblidaré que el 50% de la sang que em corre per les venes es colivenca.

A partir de hui, sóc castelluda, més que mai.