Equilibri...

6 de març de 2008


Ahir bufava el vent més que mai, i mentre esperava que pasara el bus, vaig estar jugant a fer equilibri en el rastell de la vorera, desafiant el vent. A un costat la jespa i unes quantes floretes grogues, a l'altre 20 centímetres de precipici que acabaven en una vorera desgastada i plena de xiclets apegats.

Anava vestida amb uns pantalons amples a quadres de colors, que es sostenien per dos tirants al muscle. I una pajarita al coll del mateix color que el meu nas feia voltes al son del vent.

D'un moviment en fals, d'un xicotet instant de desconcentració depen l'equilibri del cos. Podriem caure, encara que baix tenim una red que ens arreplegaria, però la funció s'hauria llençat a perdre.

Ara el peu dret, l'esquerre, a poc a poc...sense pressa. Dreta, esquerra, dreta, esquerra...

Un moviment de gent davant els ulls fa que alcem la vista: ja ha arribat l'autobús, i sense adonar-me, he caigut al precipici. El meu peu esquerre reposa a la vorera i un xiclet s'ha apegat a la meua sola de la sabata.

Hi ha moments en que la sort depén d'un instant d'equilibri, en el qual un xicotet pas a la dreta o a l'esquerra ens fa caure a un precipici o a un trosset de jespa verda i humida. El que no podem saber és cap a quin costat és millor caure.

Ahir vaig caue al precipici, i no a la jespa. Però potser, caure cap al costat del precipici, tal dia com ahir, va ser tenir la sort del meu costat...


1 comentario:

NaNDo dijo...

No se sap mai cap a quin costat es millor caure, el problema es que tard o pronte hem d'abandonar el rastell, perque no podem estar sempre ahí. També está clar que esperem un moment donat per a abandonar el rastell, ja siga perque ve el bus o perque ens avorrim d'estar mantenint l'equilibri.