El Palau de la Música...

7 de juliol de 2008


Ahir vam anar a tocar al Palau de la Música de València, al certamen internacional. Jo no havia estat mai, i la veritat és que impresiona: les instal.lacions, l'auditori, l'acústica, la sonoritat, el públic...Evidentment, no vam guanyar, la competència era dura, però l'experiència va ser bonica.

A les 15.30 ja estavem a la plaça del mercat d'Onil, en els nèrvis a la panxa. Dues hores d'autobús (perquè l'autobussero va tenir la genial idea d'anar per Ontinyent, provocant a més d'un i de dos les ganes de vomitar amb tanta curva...), i ens vam plantar a València. Ai...València...Com que a l'Avinguda Peris i Valero estan d'obres (la pregunta és quan no hi ha obres en aquesta ciutat), vam entrar per la Ciutat de les Arts, pegant una volta considerable. Però la ruta turística va ser bonica, plena de records. Com he dit...la Ciutat de les Arts, al fons l'avinguda de França, i Manuel Candela..."Un poc més endins el meu carrer, i la plaça del cedro...", vaig pensar.

Però encara que el meu cap intentava recordar cada carreret d'aquella zona estudiantil, l'autobús tenia altra trajectòria, així que vam agafar l'avinguda de l'Alameda, (amb tot el tràfic que això suposa). A la dreta el riu, a l'esquerra el penós edifici de magisteri, a la dreta el gulliver, a l'esquerra l'avinguda Antic Regne...I finalment, el Palau de la Música.

Si des de fora ja impresiona, des de dins encara més. Crec que són els diners millor gastats per part de l'ajuntament de València. Ni fórmula 1, ni el papa, ni la america's cup, ni les falles! El Palau ho supera tot.

Una vegada dins, descobrim tota una sèrie de passadissos, camerins, aules insonoritzades com deu mana on podem afinar, rampes, i portes d'accés que porten a tots els llocs! "Està tocant la tercera banda", ens avisen.

Abans d'entar repassem: com entrem, no posem el cul a la cadira fins que el clarinet principal ho indique, no parlar, no respirar, no moure's més que per a passar els papers...Els nèrvis a flor de pell!

I finalment, el claninet principal avança per un passadís estret, i tota la banda darrere...L'últim de la fila escolta els aplaudiments de la gent. I quan poses el primer peu damunt l'escenari i veus la gent...Es talla la respiració. Tot de gom a gom, davant, dalt, als palcos, a la dreta, a l'esquerra, darrere. I un orgue increíble a l'esquena dels músics evidència la majestuositat d'aquelles instal.lacions.

I què dir de la sonoritat.,, Les primeres notes et posen els pels de punta, perquè aquell auditori està preparat per a que tots els instruments, per xicotets que siguen s'escolten...

Quan vam acabar Praise Jerusalem, que era la segona obra que tocàvem, va passar a tocar la banda convidada, que era una banda Italiana, amb cantants i tot. La qual cosa ens va permetre no només disfrutar com a músics, sino com a públic, aplaudint eufòrics quan aquell tenor va cantar "Oh sole mio", i la famosa "Funiculí-funiculá"...

Després el veredicte: el primer premi per a la banda holandesa, el segon per a la banda de Canals, i el tercer per a Benimodo. Decepció? De cap manera. Només l'experiència ja ha valgut la pena.

Al ixir del Palau ja és de nit. Ai...les nits de València...Eixa caloreta apegalosa...eixes paneroles gegants que es reprodueixen a 29 graus com a conills...Eixos cotxes embogits per l'avinguda de l'Alameda...Eixes bicicletes que van per les voreres intentant evitar un disgust anant per la calçada...Eixos xics i xiques vestits de revista "super osea"...

Ai...València...Tota una ciutat...Tota una experiència...

P.D. Els de la foto no som nosaltres. És una foto treta d'internet, perquè no en tinc cap nostra. Atenció a l'orgue del fons...

1 comentario:

bunburry dijo...

Vaja, jo que havia rebutjat una invitació per anar a València aquest cap de setmana... Però de totes formes m'hauria fotut més haver-me assabentat d'això després de haver-hi anat.

En una altra ocasió... I enhorabona per l'experiència!