"Hoy te intento contar..."

1 de juliol de 2008



De vegades és inevitable pensar que el món gira al teu voltant. Que tot allò que passa té alguna cosa a veure amb tu. De vegades és inevitable sentir-te el melic del món.

D'altres podriem dir que penses que eres l'última persona del planeta. Que si desaparegueres ningú notaria la teua absència.

Entre aquests dos extrems està el dia a dia. Anar al supermercat, a comprar el pà, saludar al veí, a aquella companya que no veus desde fa...un any? dos?...Prendre café, aigua llimó, la xarraeta en el parque, la fresqueta de la nit (que ja fa bon oratge per ixir a la fresca)...I creuar-te amb gent que va i torna, sense saber perquè, com, ni de quina manera.

Però un dia una espotaneitat canvia el rumb. No de la teua vida, seria un poc exagerat, dir-ho així. Però si fa que et canvie l'humor, i aleshores ja no saludes al panader, tampoc a la veïna, i no dius "adeu" quan ixes de compar al super.

Què ha passat? Potser esperaves esperar. Potser esperaves que esperaren. Tal volta l'espera no ha esperat. O també que esperar es fa etern. Potser la "no espera" no et fa mal, i esperaves que t'en fera. Potser no tinc ni idea del que estic dient, perquè tampoc tinc idea dels sentiments que em causa la "no espera".

En fins..Esperar o no esperar.... es desesperant...

1 comentario:

bunburry dijo...

Vaja Sole, no sé com ho fas però has tornat a donar en el clau. I no en dic res més.

Besets.