Des de la finestra...

8 de gener de 2009












Des d'un metre i vint centímetres d'alçada i un metre d'ample s'arriba a vislumbrar una xicoteta porció d'una ciutat. Darrere un escritori, una estufa, la roba estesa perquè a la terrassa no eixuga
... Davant un vidre, i darrere el vidre una plaga d'antenes de televisió, teules, balconets amb bicicletes, fum que ix dels estractors de les cuines que preparen bollit i puxero als fogons bruts del sopar d'ahir.

La música fa eco a l'habitació, la gelor provoca la sensació de tenir dits als peus, mira tu, fins ara havia oblidat que dels peus m'ixien dits. La vista a l'ordinador, la soledat a l'esquena. La inspiració falla, la vista amunt, i algú ha sortit al balcó d'enfront per estendre la roba (que no eixugarà). Al fons el port, del que s'arriben a veure els màstils dels vaixells més grans, i a les gavines no les importa el fred, van amunt i avall com si res.

Pel telèfon algú ens diu que a 200 quilòmetres està nevant, ací comença a ploure, i el vidre es plena de gotes, que emborronen la ciutat. Els edificis perden forma, les grúes de les obres ja no es mouen, els vaixells s'han perdut, a la vorera hi ha paraigües que caminen sols, la roba estesa es mulla...

La bambolla en la que es troba l'habitació deixa passar la llum, però no vislumbrem la imatge. Les retines s'acostumen a la visió borrosa. La finestra amaga una ciutat esgotada, mullada, superpoblada, contaminada...

Des de la finestra... tot pareix més xicotet, l'altura distorsiona les distàncies. Des de la finestra... la plutja embruta la visió. Des de la finestra... la sensació d'estar soles en un mar de gent i edificis es fa patent.

No hay comentarios: