Els primers amors...

27 de febrer de 2009

Ella hui se'n recorda de les cartes que s'escrivíen quan teníen 13 anys i estaven en primer curs d'institut. Aquella forma d'agradar era diferent, era innocent, era bonica... Ell en primera fila, ella en la tercera, i es feia la despistada quan ell girava el cap, buscant una senyal de complicitat. Li agradava fer-se de rogar...
Ell li enviava notetes per davall la taula, li escrivia "m'agrades molt", i ella tardava en respondre, per no donar-li il.lusions. En aquells temps dues persones començaven a estar juntes demanant-jo formalment, és a dir, si no es pronunciava la pregunta de: "vols sortir amb mi?", res no estava decidit. Ara les coses son distintes, complicades. No se sap on acaba l'amistat i on comença l'amor. Els límits no estan definits, no se sap cap a quina direcció mirar. No està clar si el sexe és el principi o el final.

En aquella època pre-adolescent, tots dos desitjàven que arribés l'hora d'eduació física per posar-se junts quan hi havia que fer alguna activitat per parelles. I s'agafaven de les mans, quasi tremolant, mentre la resta de la classe feia rissetes i comentaris. Però donava igual...
Els caps de setmana eren estranys, perquè no quedaven formalment. Simplement esperaven veure's en els recreatius, ell amb els amics, ella amb les amigues....I dissimuladament, però a cosa feta, acabar per separat, tots dos, gelats, però a soles.
Quan arribava l'hora de besar-se venien els nervis... Ningú dels dos tenia experiència, no dominaven la situació, no sabien on posar les mans. Després, els dos amb les galtes vermelles arribaven a casa amb un somriure d'orella a orella.
Aquells dies en que ú dels dos no podia acudir a la cita es convertien en una "odisea". Ella trucava a ell per telèfon, i penjava si a l'altre costat del fil sonava un veu que no era la seua... Quina vergonya! Hui en dia, com que existeixen els mòbils, doncs això ja no passa...

No necessitaven res més per ser feliços... La rutina de l'institut, al que anaven amb ganes i il.lusió per veure's. Els dissabtes als recreatius... Les pasqües i les acampades del 9 d'octubre, que se les passaven bambant, ell a la caseta on estava ella, ella a la caseta on estava ell...

Però els anys passen... Les coses es compliquen... La innocència s'embruta... En aquells temps d'amors d'institut somiaven ser majors, tenir independència per poder fer el que els vingués en gana, no tenir que demanar permís per anar a dormir a casa d'algun amic o amiga. Volien poder conduir, i tenir diners per comprar tota la tenda de llepolies.

Hui, per separat, desitgen tornar enrere. Els agradaria ser dependents, i que els seus pares decidiren el que més els convé. Voldrien que els reis els portaren joguets encara. De vegades, els agradaria tenir una hora fixada per tornar a casa, perquè passades les dos del matí la cosa sol embrutar-se. Igualment, els agradaria posar-se igual de nerviosos amb el primer bes d'aquell primer amor.

I que encara algu els enviés notetes per davall la taula...

3 comentarios:

kuxa dijo...

Simplemente... me ha encantado.
A mí nunca me mandaron notitas por debajo de la mesa... pero sí quería tener dinero para comprarme toda la tienda de chucherías.
Sí quería poder conducir, ser independiente, porq eso de que él sólo pudiera coger el coche para llevarme a casa porque su madre no le dejaba hacer nada más con él.. era un rollo(es q mi primer amor era mayor jejej) Y ahora q lo podemos coger cuando keramos... no sabes si el sexo es el principio o el final, como tú muy bien has dicho.
En fin.. no tocaré el tema del primer amor... que puedo no acabar nunca. Un bsote!!
Mañana noche echaré de menos no estar de fiesta contigo!!

Anónimo dijo...

Entre asi de ves en quan, i realment quan no em trobe massa be, aquests xicotets pàrrafs en fan Pensar.
En cada paraula ens transmets com es el teu Estat d'anim, com et trobes al lloc on vius..
M'encanta entrar pegar una ulladeta i veure que has escrit de nau.
Que tot et vaja be,!
Una besadeta, d'una del poble de Castalla!

castellut dijo...

Sole a mi també m'agrada molt el que escrius, i en molts dels teus escrits em sent identificat. No deixes d'escriure.
cuidat.