Gent...

3 de febrer de 2009

Hui camine per una vorera com les del meu poble, amb els xiclets pegats a les rajoles mig trencades i gelades (perquè el fred d'Aiora és molt fred!). Per a no variar, em mire els peus, no sé si per alguna fascinació que encara no he descobert, o per evitar que el vent gelat em deixe el nas de color vermell.

A la dreta el forn, a l'esquerra la dependenta treu la fruita i la verdura a la paradeta del carrer. Els vells ja em saluden pel carrer, saben que visc al poble, encara que no saben molt bé per què. Les nenes i nens xicotets obliden el meu nom, però em criden "seño" al supermercat, fet que provoca la risseta de les xiques de la pescateria.
Ja conec alguna xafarderia del poble, com aquell que va deixar la dona per anar-se'n amb aquella xica tan guapa i tan jove que va vindre de visita i es va quedar per a sempre.

Els carrers empedrats són en tots els pobles iguals, llambordins i costera amunt. El castell enderrocat em recorda a una Torre en altres temps, abans de ser restaurada i convertida en una Torre del segle XXI.

Ací, les rutines són rutines, com en una ciutat, encara que la gent no és gent, sinó persones amb un nom i una història que tot el poble coneix, simplement pel fet de ser un poble. Eixa és la gran diferència.

1 comentario:

Rubén dijo...

Cada día me recuerdas más a las historietas que siempre me ha contado mi madre de sus primeros años de maestra en pueblecitos, donde todos la conocían y la cuidaban. Ya verás cómo de estas anécdotas te acuerdas toda la vida...

no pases mucho frío, y cuelga fotos!!