Inevitable...

22 de març de 2009

El camí fa història, i la història provoca fets inevitables.

Així, és probablement impossible estimar al 100%, tal volta al 60, al 70% com a molt... Estimar una vegada al 120% i seguir viu provoca un "efecte reacció" d'estima a un mateix, per damunt de qualsevol altra persona, amb la conseqüència aquella de "no posar la mà al foc per ningú".

Els fets són fets, inamovibles i imborrables. Allà on estan es quedaran. Per tant, seria convenient acceptar la vergonya, la infidelitat, el ridícul, la soledat, la ràbia i l'odi com a sentiments purament humans. No té sentit negar allò que ens acompanya. Del primer paragraf es desprén l'estima a un mateix, amb tot allò que ens fa bones persones i amb tot allò que ens fa "menos bones" persones. Perquè les bones persones també cometen actes de persones dolentes, i no per això deixen de ser bones persones, ni deixen d'estimar ni de ser estimades.

Així, "si es cuestión de confesar"... no puc prometre estimar al 100% , ni compromís, ni facilitat. No puc prometre canviar, ni espai al meu llit (per dormir). No puc prometre una llibreta del banc compartida, ni café per a dos.

El que si que puc prometre, inevitablemement, sóc jo.






"Pero al menos aún respiro..."


No hay comentarios: