Tren de pas...

10 d'agost de 2009


El moment que més li agrada quan ha d'agafar un tren, és la mitja hora d'abans (si no fa massa calor, ni tampoc massa fred), en la que encara no hi ha massa gent a l'andana, i es permet seure al piso i mirar com les vies arriben on no arriba la vista. És com la calma abans de la tempesta. Una estona de tranquilitat, per reflexionar sobre qualsevol cosa, en aquest cas, sobre si realment ha fet bé, disminuint d'una forma tan radical el nombre de trens en la seua vida. I després el sò de la gent que va arribant, algú pregunta l'hora, l'altre es fa notar perquè porta la música massa alta, aquell que parla el temps... I el sò del tren que arriba, la fricció de les "rodes", la porta que s'obri, la gent que baixa, la gent que munta, gent que parla dins del vago...

Quan arriba al seu primer destí pensa que no n'ha tingut prou, i fa un transbord. Entre estació i estació arrastra la maleta amb cura, escoltant el "toco-toco-toco.." que fan les rodes amb les rajoles del piso.

És important el destí que es porta, la gent que has de trobar quan arribes, els plans que has fet, les coses que has de visitar en aquella ciutat o poble. Però no es pot oblidar el trajecte, i per això ella hui no pot dormir durant les dues hores de tren. Mira el paissatge, descobreix coses noves, i torna a veure coses que ja havia vist.

Passat el cap de setmana torna a casa, fent el mateix trajecte que de tornada. Una maleta, les cames que arrastren el cansanci i la falta de son, un tren, un transbord i altre tren.

Tornant comença a ploure, i pensa que és només el que li faltava per acabar de disfrutar del trajecte. Perquè és agradable veure com plou, sobre tot si estàs dins de casa, o dins d'un tren.

És una despedida perfecta...


1 comentario:

bunburry dijo...

Això és l'estació de Villena :D