Un dia...

24 d'agost de 2009



Un dia fugirem. Vindràs de nit, vestit de negre, i tiraràs pedretes al meu balcó. Jo saltaré, amb una bossa al coll, amb la roba suficient per a una fugitiva. Farem auto-stop, tant fa en quina direcció, lluny. Tal volta arribarem al mar, en una camioneta que conduirà un ex-retirat de la marina. No preguntarà el nostre destí, només voldrà parlar, de qualsevol cosa. Fa temps que no parla de qualsevol cosa...

Ens enfilarem en un xicotet vaixell de pesca amb un sol camarot, i el pescador, pare de quatre fills als que ha de mantindre, s'emportarà un bon ensurt quan ens veja allà baix, tapats en una manta. Però li farem creure que som bona gent. Ens preguntarà per què fugim. Li preguntarem si tan important és. Ens preguntarà què hem fet. Li preguntarem què no hem fet. Ens preguntarà d'on venim. Li preguntarem on anem... Tirarem tot allò que ens identifique a la mar. Ja decidirem demà què i qui volem ser.

En terra ferma agafarem un tren, sense bitllet, i quan passe el revisor ens farà baixar en la pròxima parada. Tant fa, si no se sap on es va... Allà on baixem, serà perfecte. Tornarem a fer auto-stop, esta vegada anirem en un descapotable que conduirà un xic jove amb tupé, fan de elvis, i de les xiques rosses. I arribarem a una granja, on un bon home que es dedicarà a cultivar blat ens convidarà a esmorzar.

Però no ens quedarem massa temps, seguirem fugint, en auto-stop, en tren, en vaixell, en aladelta, en bicicleta... Dedicarem la vida a fugir.

Un dia fugirem.

Un dia.



"...Que pequeña es la luz de los faros...de quien sueña con la libertad..."

1 comentario:

kuxa dijo...

Si no se sabe donde se va... cualquier destino es perfecto.
Me siento un poco así, y es una sensación intranquila, porque la incertidumbre no me gusta... aunque le voy cogiendo cariño.