Rarament...

23 de setembre de 2009

Ara que fa vida a un poble que no sentia massa seu, se sent un poc més normal, només un poc. El poble era l'estació de pas entre l'oci i els estudis, entre els estudis i la feina, entre la feina i les amistats... El poble era un llit per dormir i una taula per dinar.

I és xicotet, no té cinema ni teatres, ni museus, ni cafés-teatres, i per descomptat no és València, però pensa que ja no li importa tant. Té altres coses, com dormir sense escoltar trànsit, despertar-se escoltant la pluja o el gat de la veïna, que el carniser et fie, que alguns xiquets et saluden al carrer, la cervesseta de les 8,30 de la vesprada... Ara coneix la gent pel carrer, i la gent la coneix. Abans li preguntaven si era forastera.

Es pregunta si alguna cosa està canviant, o si el subconscient l'està enganyant per deixar de pensar en tot allò que estimava i que ha deixat enrrere. O si tal volta és un estat passager només perquè hui ha tingut un bon dia. O que com té tantes coses que fer tampoc sent que el temps se la menja.

La costum d'estar (físicament) i no estar (mentalment) deixa estranyat el seu cos. Se sent rarament satisfeta, rarament còmoda.

Fer vida, al cap pi a la fi és el que ens permet fer vida.

Només espera tornar a tenir, almenys algun dia, aquesta sensació d'insatisfació, d'incomoditat, de pesombre, d'estar i no estar...

Perquè si no... sobre què escriurà?

1 comentario:

kuxa dijo...

Castalla sí que tiene cinee.. no nos engañes!! Que yo he visto "El otro lado de la cama" allí!

... Somos tan raras que cuando nos sentimos bien nos extrañamos.. jejej
En fin.. seguro q volverás a escribir, somos raras :P :P