Hui he decidit eixir a caminar. Com que no conec massa les rodalies del meu nou hàbitat, he començat a fer voltes, fins que he trobat un carril bici i he decidit seguir-lo per descobrir on arribava. Una estona després he descobert que no sóc l'única que camina pels carrils bici, buscant el final. Gent que corre, camina, pedaleja, etc., i deixa caure el sol a les sis de la vesprada.
Entre vianants i ciclistes anava jo en els meus pensaments, normalment sempre en harmonia amb la música que porte a l'orella. I de front m'he trobat uns iaios. Ell amb un gaiato. Ella agafava el braç d'ell. Caminant. A poc a poc. A passets xicotets.
M'he llevat els auriculars, sincerament, per escoltar la seua conversació. I quan ens hem creuat, jo anant i ells tornant, ell li preguntava a ella què hi havia per sopar. Ella li contestava que hi havia bollit. I ell es queixava perquè sempre menjaven el mateix.
No he pogut seguir-los amb la vista, ja d'esquena i somriure'm a mi mateixa.
He pensat que així voldria caminar jo quan siga vella.
A poc a poc.
Al teu costat.
I discutint pel sopar.
1 comentario:
oooooh.... que bonito..
Publicar un comentario